16 de set. 2009

Retrat sota la pluja

Recorres els espais
místics de la memòria,
l'indret que no s'acaba
i no saps on comença.
La pell s'erosiona,
pausada et desdibuixes
—retrat sota la pluja—
i em dius adéu.


8 comentaris:

Assumpta ha dit...

Una foto preciosa. M'encanta!! ui, ui, que m'agafa la morrinha barcelonina... és que és tan maca!!

Aquest poema me'l podria fer meu i dedicar-lo a la meva ciutat... amb la que estic a punt de perdre una connexió que encara em quedava.

En fi, igual que jo somio algun dia en poder tornar, espero que algun dia no trobis una imatge que es desdibuixa, sinó una que es va fent més clara i neta i, apropant-se, diu "Hola" amb un somriure :-)

Aclaracions:

1.- un noi gallec em va dir que era molt més correcte "nh" per molt que diguin alguns polítics ficats a lingüistes...

2.- La connexió que se'm trenca és purament de lloc, d'espai... però sap greu igual. Ja se sap, el problema de la vivenda...

3.- Perdó per divagar :-)

Jesús M. Tibau ha dit...

viatjar a la memòria (camí necessari i imprescindible) en excés desgasta, cansa, envelleix

Cris ha dit...

El reflex de la finestra és preciós!!!!!! El text, una petita joia, com la majoria que corren per "casa teva".... Salutacions :)

Ma-Poc ha dit...

M'ha agradat molt aquest text. Què faríem sense memòria? De tant en tant cal passejar-hi!

XeXu ha dit...

La memòria de vegades ens juga males passades,i si és el record d'un adéu, ja no t'explico.

P-CFACSBC2V ha dit...

Oooh, Assumpta, em sap greu! Ben mirat, sí que es pot adaptar al teu cas. Com a subjecte havia pensat en una persona gran, però veig que també es pot aplicar a una ciutat.

Sí, Jesús, però de vegades és un refugi per a qui pot gaudir de certs records.

Gràcies, Cris! Curiosament, en fer la foto no em vaig fixar en el reflex. Ho vaig veure després :-D

I tant, Ma-Poc!

Sí, XeXu, però posats a recordar, potser que recordem coses boniques :-)

Cesc ha dit...

Com sempre, bona forma de descriure un moment no pas el millor.

P-CFACSBC2V ha dit...

Gràcies, Cesc! Potser és que els millors moments costen més d'escriure…