31 de des. 2011

Gest i desig

No puc desar les ales

mentre aixequis el vol,

ni esperar-te assegut

al pedrís de la plaça.

No puc ferir l'escorça

d'un pi blanc i gravar-hi

unes inicials

si encara no et sé el nom.

No puc veure't al llac,

reflectit com la Lluna,

sols ombra indefinida

que s'acosta a la riba.

No puc, gest i desig,

morir sense tastar-te.





Bon any nou a tothom!

29 de des. 2011

Mirada muda


L'home solitari fa la mirada

muda. Mar i cel entren als sentits

i ja no hi cap res més. L'home reposa,

cec de somnis —així dansa l'estàtua—

damunt la roca petjada pel temps.

El sol, al cim del món, inassolible,

sentencia el migdia, que cau mort

perquè neixi una tarda rovellada.

I l'home vola cap a l'horitzó,

embriagat de llum i ple de joia,

amb les ales llevades del destí.

27 de des. 2011

Pareu tots els rellotges (W. H. Auden)



STOP ALL THE CLOCKS

Stop all the clocks, cut off the telephone,

prevent the dog from barking with a juicy bone,

silence the pianos and with muffled drum

bring out the coffin, let the mourners come.


Let aeroplanes circle moaning overhead

scribbling on the sky the message He Is Dead,

put crepe bows round the white necks of the public doves,

let the traffic policemen wear black cotton gloves.


He was my North, my South, my East and West,

my working week and my Sunday rest,

my noon, my midnight, my talk, my song;

I thought that love would last forever: I was wrong.


The stars are not wanted now: put out every one;

pack up the moon and dismantle the sun;

pour away the ocean and sweep up the wood.

for nothing now can ever come to any good.


W. H. Auden (1936)



PAREU TOTS ELS RELLOTGES

Pareu tots els rellotges, desconnecteu tots els telèfons,

doneu al gos, perquè no bordi, l’os més suculent,

silencieu els pianos, i amb timbals amortits

emporteu-vos el fèretre, i que entrin els amics.


Que els avions gemeguin fent cercles dalt del cel

escrivint-hi el missatge: el meu amic ha mort;

poseu senyals de dol al coll blanc dels coloms,

i que els guardes es posin els guants negres de cotó.


Per mi, ell era el nord, el sud, l’est i l’oest,

el treball setmanal i el descans de diumenge,

migdia i mitjanit, paraules i cançons.

Jo em creia que l’amor podia durar sempre: anava errat.


No vull estrelles, ara; feu-me negra la nit,

enretireu la lluna, desarboreu el sol,

buideu el mar, desforesteu els boscos,

perquè ja res pot dur-me res de bo.


Poema inclòs a Auden, W. H: Vint-i-set poemes. Barcelona: Quaderns Crema, 1995 (traducció de Salvador Oliva).







22 de nov. 2011

L'amor, la pluja

L'amor és als fanals del passeig

i al gris feixuc de les llambordes

que, tard o d'hora, seran asfalt.

Asfalt d'abraçades quan hi deixis els peus,

caminant amb l'alè de qui sap segur

on trepitja i on s'acaba el camí.

La pluja és als ulls de qui no mira

i als cors que esperen un pedaç.

Pedaç d'amor que lliura una mà

i estreny fort perquè res no sagni.

L'amor és als ulls de qui ara mira

els fanals del passeig sota la pluja.



18 de nov. 2011

Finestres

Ja ho hem dit tot i les paraules pesen.

Aguanten l'estructura d'una casa

que algú va començar per les finestres.

Calia deixar que hi entrés el sol

i l'aire desventat de la raó.

Calia, potser, no posar-hi envans

i mostrar-nos sempre, amb transparència;

deixar-hi espai per a una llar de foc

i uns llibres ferits per escalfar l'ànima.

Ja ho hem dit tot i els records esgarrifen.

Apareix una tristor no volguda,

presa per una brisa venjativa

que deixem entrar, ai, per la finestra.


1 d’oct. 2011

Obra nova

Obra nova. Edificis inacabats,

ossada de ciment, carn de vent,

de pluja, d'ànimes de vi incert,

de pols rebutjada.


Tercera planta.

On deuen anar els balcons?

On van les cuines amb taules per a dos,

parades, amb vaixelles barates?

On són les espelmes que acaronen

l'aire net amb un vaivé suau?


La solitud sura pel no-res,

l'absència fa un crit i es replega.

30 d’ag. 2011

Ha pedregat de nit

Ha pedregat de nit

i ha caigut un meteorit.

El cràter ens perfora les idees

com quan som en un sot estúpid,

sigui matí, sigui migdia.

I el sol, que, ploraner,

ens crema les neurones,

no s'acaba la tarda

i haurem de llençar-la al rebuig.

Encara ens queda el vespre

per fer broma de tot plegat

i riure i viure i escriure

i anar a dormir i posar els caps als coixins.

Ha pedregat de nit.

10 d’ag. 2011

No hi ha bressols

No hi ha bressols

a les clavegueres de l'amor.

Per això he pujat al carrer

cercant consol o una mà estesa

que trobaré en un indret

conegut amb escreix,

dibuixat amb la mà plàcida

de la paciència.


No hi ha bressols

als antípodes de l'amor,

només llunyania, distància.

Per això m'he acostat a tu

una altra vegada.

7 d’ag. 2011

Les arrels del tacte

Les arrels del tacte fan poesia

quan, tendres, em ressegeixen el braç

i m'arriben pausadament al coll:

un sonet de paraules no inventades

i ara unes línies de rima lliure.

Després m'exploraran els pèls del pit

i la novel·la que encara no he escrit

se m'apareixerà sencera als ulls,

per capítols, entre quatre somriures.

El teu tacte crea mons paral·lels

en un lloc real d'obres de teatre,

comèdies a la punta del dit

i un esquitx tràgic quan tanques la porta.

31 de jul. 2011

D'acord


El riu s'endú
tot allò que no he tingut,
i no hi posa pena, no;
senzillament, s'ho emporta.

Doncs podria nedar
i guardar la roba,
però fa tants anys que ho sé
que m'hi ofegaria.

(Poseu-hi, ara,
melodia burlesca d'acordió.)

29 de jul. 2011

De paper

Aquesta serà la meva tomba…

Després dels punts suspensius,
un cop de geni travessarà l'infinit,
que és de paper i s'estripa amb facilitat.
I, si encara em queden vides
—com els videojocs que te'n donen tres—,
cridaré: "per què no ho vaig fer?!"

4 de juny 2011

Encara puc

Comptant els mesos que falten

perquè el cor sigui una pedra,

encara puc dir-te en vers

allò que em commou en prosa;

encara puc posar preu

als estels que fan el cel;

encara puc adormir-me

i no créixer sota els somnis;

encara puc adonar-me

que no he viscut amb prou ganes.

Passa un cotxe i m'atropella.



30 de maig 2011

Em tranquil·litza

Em tranquil·litza

que vegis la posta a l'horitzó

i l'ombra d'un so que penetra

en els núvols dèbils del capvespre.


Em tranquil·litza

que percebis un riu

on hi ha un oceà…

i no et mullis.



Mishima - Neix el món dintre l'ull

24 de maig 2011

S'obre el sol

S'obre el sol damunt el capçal del llit,

més enllà d'aquell cotxe groc que es veu

si ara treus el cervell per la finestra.


Migdia encegador, de llum estèril,

ciment dòcil i fals asfalt als carrers:

l'avorriment explota amb un badall.


Es tanca la lluna, lleu quart minvant,

més enllà dels terrats antics del poble

si omples l'ànima de versos i estels.

18 de maig 2011

Natura fosca


No pateixis si es fa fosc,

tan sols és l'ombra dels pins

que vénen a refrescar-te

udolant brisa marina.


No reneguis si t'envolten

els matolls arran de terra,

que ja cuiten a abraçar-te

—i a omplir-te d'esgarrinxades.


No et precipitis encara

i abans posa el peu a l'aigua,

que un mar fred, calculador,

et corgelarà els sentits.

16 de maig 2011

Pànic, pau

El pànic als ulls,

la pols als camins

i el mar a un racó

profund del cervell.


La pau als mugrons,

la sort als meus dits

i la terra, plana,

sota els nostres culs.

13 de maig 2011

Cent, deu, un

Cent litres de combustible fòssil

per anar cap a l'enlloc robat.

Cent mirades a través dels cossos

per donar llum a la transparència.


Deu nits d'hivern esperant la boira

lluiten contra l'aire sec que talla.

Deu dits en majoria absoluta

aguditzen el sentit del tacte.


Un estrany silenci prop de l'abisme

abans de tancar els ulls al desig.

Un bocí de mar i una veu dolça

mentre es perden, avui, tots els zeros.

9 de maig 2011

Caragol, closca

A pas de caragol,

els dies asfixien

l'aire net dels polígons,

i el cel transita gris

quan l'astre rei s'esmuny

a l'hora del cafè.


Els dies, dins la closca,

s'avesen al silenci

o al murmuri uniforme

de quatre pensaments;

retorn al mateix punt,

la vida en espiral.


5 de maig 2011

Avui, ahir


Avui eixut prop dels troncs.

L'ombra dels pins és l'oasi

que tremola sota el vent

—dibuix brusc d'alè i sentits.


Ahir fresc prop del record.

Encara balla un somriure

a les boques de qui estimo

—i aquelles cançons trobades.

3 de maig 2011

Tarda, vespre, nit

De cada tarda que no corre el vers

en podria fer lliçons de sopor,

assegut en un balancí davant

el mur monòton aixecat pel tedi.


De cada vespre que no et sento els dits

el temps en podria escurçar les hores,

amb poquets minuts n'hi hauria prou

perquè els estels sortissin a ballar.


De cada nit que no es gronxen els somnis

en podria oblidar les fonts perdudes,

ajagut a un llit que bressola el nord

errant dins la brúixola del secret.




PD: Avui el blog fa 4 anys.

1 de maig 2011

Això, allò

Això podria ser

un final de tempesta,

un escrit al diari

o un segrest de diumenge.


Allò podria ser

una branca d'un arbre,

una muntanya russa

o una abraçada curta.


Això i allò pot ser

l'impossible en 3D,

l'univers sense comes

o el que tu em diguis que és.

15 de febr. 2011

Cervesa [Una imatge i cent paraules]

L'amic Isaac llança un repte literari, escriure un text d'un màxim de 100 paraules basat en aquesta fotografia:

Imatge: Iblama



Enmig de la vegetació, plantada com un bolet, una cadira té nom de cervesa. De dia és una ànima solitaria, no trobareu mai ningú que hi vulgui seure; potser un animal la va desemparar massa a la vista d'altres animals. Però de nit, sota la lluna i mils d'estels, hi reposa la saviesa.

19 de gen. 2011

Els camins de la nit


Circulàvem a vuitanta
pels camins de la nit.
La boira perforava els sentits
i tot semblava proper.
No calia mirar més enllà
ni fer eixugar les veritats;
potser aquell tel humit
ens protegia del clam cec
que enverina la maldat.
Potser, al capdavall,
érem on havíem de ser.

12 de gen. 2011