Encara em sembla…

Encara em sembla percebre els teus nocturns si acosto l'orella al piano. Encara em sembla viatjar cap a un temps que no he viscut, en què els estels són dignes i la virtut és un remei. Encara em sembla imaginar la realitat, sense claustrofòbies ni opressions, esvelta i lleugera. Encara em sembla traçar un somriure si em giro lentament.

Volant

Si teniu 10 minuts…

Gintònics

A punt d'alçar el vol, et sorprèn un dibuix contranatural de sentiments. Nervis en contrast, justificants de somriures, ensaïmades que podrien ser ovnis… gintònics.

Sobrevolant l'immens abisme que ens separa els mons, un discurs elevat de rimes assonants perfila l'indret exacte de la teva absència i els… gintònics.

Tocant altra vegada de peus a terra, cançons d'amor i… gintònics.

Jo et recordo

Et vas fondre en un pou de llum, i és que, malgrat la foscor, lluïes dèbil un somriure clàssic. El vent rebufa al vidre per deixar-me un testimoni acústic de tu, una veu que emmetzini la por i em reveli que encara hi ets. I jo, al capdavall, et recordo.

(El text ha sorgit espontàniament en escoltar aquesta obra mestra.)

Novembre [133è Joc Literari]

Ja arriba puntual la nova proposta de joc literari creatiu de la mà de Jesús M. Tibau. Aquesta vegada cal fer un poema sobre la tardor, i he pensat presentar-hi aquest que acabo de fer, en forma de tanka:

Per colors càlids

i petites promeses,

avui ramblejo.

He vist perdre's les fulles…

i un fred viu s'allibera.

Animeu-vos a participar-hi!

En futur

Telèfons i papers. El teu cap és una oficina.

Claqueta i acció. Han fabricat un paper per a tu.

Fuites o lampistes. La sort és una avaria.

Elefants o formigues. L'espai sempre esdevé inexacte.

Calçant percepcions de tu, recordo l'infinit del teu gest.

Remembrança en futur.

Monopolis

L'univers és una porció infinita de sentiments.

Massa deliris per conèixer.

Et mous et mous et mous i, al final, no vas enlloc.

Filigranes circulars et tornen al lloc de sortida

(amb sort, sense passar per la presó);

monopoli d'idees, d'opcions, d'oportunitats.

La nit

La nit crea escola.

Les tres i disset minuts

són, tan sols,

un dialecte.

Gris

Tenyits de gris els anhels,

no m'espanta la tardor.

Un gelat es desfà a la boca

i compto hores i núvols.

L'amor s'estanca dins el llac pla

—sobtoses quietuds en rèplica,

com un singlot estudiat…

I un gos miola a l'horitzó.

Amb mà esquerra

La mà que configura el meu món // La mà que m'alimenta // La mà que s'apropia de la part esquerra del teclat // La mà que recolza la comunicació a distància // La mà que no encaixa.