31 de gen. 2014

Una cadira


Una cadira, sola, veu el món
amb la mirada pausada de qui,
sense cap deler, allarga les hores.
Als seus peus, la Torre de Fontaubella
regenta un paisatge de pedra i seny
i la Mola, impertorbable, s'alça
geganta amb el mestratge de tants segles.
El fred no l'espanta, ni el greu rum-rum
del cotxe que prest baixa de Pradell,
ensumant la natura que floreix
vora els marges i queixala l'asfalt.
A una cadira, sola, no li és nou
l'amor que escalfa les llars de les cases.

3 comentaris:

XeXu ha dit...

Si t'hi asseus, tu també veuràs el món de manera diferent, i més còmodament!

Anònim ha dit...

Què bé fer propaganda de la Torre, aquest deliciós poblet a 9 kilòmetres de Falset que tant es deixa estimar! Quina il·lusió! L'he enviat als meus germans. Abraçada i a veure si ens hi veiem alego, a la Torre, tot anant per aquelles carreteres queixalades...

rits ha dit...

Avui ha fet un dia d'aquells per asseure's a la cadira i contemplar el voltant. Segur que és el que més li agrada que li passi, que se'n faci us.