Una cadira, sola, veu el món
amb la mirada pausada de qui,
sense cap deler, allarga les hores.
Als seus peus, la Torre de Fontaubella
regenta un paisatge de pedra i seny
i la Mola, impertorbable, s'alça
geganta amb el mestratge de tants segles.
El fred no l'espanta, ni el greu rum-rum
del cotxe que prest baixa de Pradell,
ensumant la natura que floreix
vora els marges i queixala l'asfalt.
A una cadira, sola, no li és nou
l'amor que escalfa les llars de les cases.
3 comentaris:
Si t'hi asseus, tu també veuràs el món de manera diferent, i més còmodament!
Què bé fer propaganda de la Torre, aquest deliciós poblet a 9 kilòmetres de Falset que tant es deixa estimar! Quina il·lusió! L'he enviat als meus germans. Abraçada i a veure si ens hi veiem alego, a la Torre, tot anant per aquelles carreteres queixalades...
Avui ha fet un dia d'aquells per asseure's a la cadira i contemplar el voltant. Segur que és el que més li agrada que li passi, que se'n faci us.
Publica un comentari a l'entrada