1 de nov. 2007

The Zombeatles

Avui al matí, en engegar l'ordinador i anar al Youtube, he trobat per casualitat aquest vídeo:

Molt adequat per a la nit passada, però... uf...

Per cert, en un dia com avui, Tots Sants, recomano escoltar: "Adéu" i "Laboratori d'oracions", del disc La terra és plana, de l'Astre.

20 d’oct. 2007

Ecos de Frankfurt




Després d'una lleu hivernació tardoestiuenca, reprenc una mica el bloc amb el discurs inaugural que va fer Quim Monzó a la Fira del Llibre de Frankfurt (no és, per tant, la fira del Frankfurt). Casualitat o no, Quim Monzó torna a estar d'actualitat perquè ben aviat sortirà un nou recull de contes, Mil cretins, que publicarà, com és costum, Quaderns Crema.

Referent a la il·lustració, no sé què penseu que la icona de la fira d'enguany, però segur que no deixa indiferent.

Per cert, podeu veure un vídeo del discurs.



Senyores i senyors,

Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria), els explicaré un conte.

El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia —l’any que la cultura catalana n’és la convidada— li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt.

Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?” No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.

Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.

Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discurs
inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir.

Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà).

Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.

A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una sensació de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa semblant. Tot i que —com s’ha dit— als catalans els avatars polítics ens han anat d’una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada.

¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a Europa durant l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filòsof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avui esdevinguda un bundesland geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que els tour operators, els avions de baix cost i la balearització dictessin les normes de vida d’aquelles costes, centennis abans de l’arribada de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull va estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en la qual, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara.

Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? ¿Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel·leix més a fer-ho. Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg —“diplomat a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins. D’alguns membres de la família del poeta Carles Riba, per exemple, segons es desprèn del que el seu nét —Pau Riba, també poeta i, a més, cantant— diu al text que acompanya el disc “Dioptria”.

Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil literari que ens du fins avui: Bernat Metge, JV Foix, Narcís Oller, Anselm Turmeda, Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda...

¿O potser seria millor no citar-ne cap?

Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura de la Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà que mirin el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs, decideix que no dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instal·lada una exposició que parlarà d’això. Encara que —siguem sincers— ¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inaugural visitaran després aquesta
exposició amb un interès no merament protocol·lari? Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir, simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment.

Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja que molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del poder
politicocultural, potser podria explicar que, a Europa —esqueixat ja el llatí en llengües vulgars—, el primer tractat de Dret va ser el català “Consolat de Mar”, pel qual es van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir que alguns dels primers tractats europeus de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits en llengua catalana.

Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en anteriors discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? L’escriptor busca aleshores alguns d’aquests discursos i els llegeix. En tots hi ha una gran exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre, a qui no pertany a la cultura exaltada tots aquests discursos li sonen distants, com la remor de l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció.

Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a Nova York, a les Nacions Unides, el violoncel·lista Casals. -Va ser un discurs que va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar indiferents la resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia?...”:“Sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides...”

[INCÍS: Per rememorar l'original, podeu anar aquí]

També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials a la Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos un poema excels:

“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.

[INCÍS: Si voleu veure l'original de Dalí, podeu anar aquí]

De fet, si tot discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraules-comodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient.

Aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una peça esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per una repetició constant de la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius exaltats. (“Sargantaneta” —“Sagrantaneta”— és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No seria, doncs, un text ple de paraules-comodins, de “sagrantanetes”, el discurs ideal per un acte com el de la
inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que tant servís per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar una línia ferroviària. Un discurs tan ambigu que fos tot ritme —ritme, ritme!—, però que en el fons no digués res: absolutament res.

Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa, que per aquest motiu de vegades s’entrebanca (i a qui un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no. Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan atenció. Dubta també si —si hi paren atenció— entendran què vol dir. Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. La particularitat més important del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan arribi als minuts estipulats, mirarà el rellotge i dirà:

Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.

QUIM MONZÓ

12 d’ag. 2007

L'últim text que ens ha deixat Lluís M. Xirinacs




"En ple ús de les meves facultats
marxo
perquè vull acabar els meus dies
en la soledat i el silenci.
Si em voleu fer feliç
no em busqueu.
Si algú em troba
li prego que,
estigui jo com estigui,
no vulgui ell pertorbar
la meva soledat
i el meu silenci.
Gràcies!


ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l'univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
Ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!


Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d'agost de 2007"


Sobre Lluís M. Xirinacs

Lluís Maria Xirinacs va néixer a Barcelona el 1932, i després de fer-sesacerdot als 22 anys va rebutjar els diners que l'Estat donava a l'Esglésiai va portar a terme una vaga de fam contra la vinculació entre Església iEstat. Posteriorment va ser un dels impulsors de l'Assemblea de Catalunya ies va plantar un any i nou mesos al davant de la presó Model de Barcelonaper a reivindicar la independència. Seguidor convençut de la no violència,va intentar posar de relleu amb els seus actes tot al llarg de la seva vidales contradiccions de l'estat. Va ser empresonat diverses vegades tantdurant el franquisme com ja en l'etapa constitucional. El 1977 es vapresentar com a independent a les eleccions generals i va ser escollitsenador per Barcelona pel Bloc d'Alliberament Nacional. Sempre va advocarper la independència dels Països Catalans i l'any 2001 va fer una vaga defam a la Plaça de Sant Jaume per a defensar-la.Xirinacs va ser condemnat el 2004 per l'Audiencia nacional espanyola per undelicte d'enaltiment del terrorisme després que l'onze de setembre de 2002en un discurs al Fossar de les Moreres i es va declarar "amic d'ETA" per aposar de relleu que, d'acord amb els principis no violents que haviadefensat tota la seva vida, no totes les violències són iguals. El 2005 vaser detingut quan va acudir a renovar-se el carnet d'identitat i ingressat apresó, de primer a la Model, unida per a sempre a la seva figura com acaptaire de la pau en l'època de la lluita per l'amnistia dels presosfranquistes, i després a Can Brians. Una ràpida i intensa mobilitzacióciutadana, amb la intervenció també de diversos partits polítics, va fer quetot just passara unes hores a presó.
Font: Vilaweb

21 de jul. 2007

La portada de la discòrdia

Aquesta és la portada de què s'ha parlat més aquests dies per tot el món. Si hi ha algú que encara no sap de què va l'assumpte, pot anar, per exemple, aquí. En aquest cas, jo també dono suport a la revista. Diguem sí a la llibertat d'expressió.

19 de jul. 2007

4 de jul. 2007

18 de juny 2007

Torna el concurs e-poemas

Dilectes,

He rebut per correu electrònic aquesta proposta:

La Vanguardia invita a los lectores de todas las edades a participar en la nueva convocatoria de poesía breve, que este año cumple su VI edición. En esta ocasión, los poemas (de 3 a 8 versos, en catalán o castellano) se deben enviar a través de la web www.lavanguardia.es/concursos/epoemas.
Otra novedad es la admisión de videopoemas, poemas recitados en ficheros de video (webcams, teléfonos móviles o cámaras digitales).
Todos los e-poemas recibidos en la web de suficiente calidad se publicarán en La Vanguardia Digital, después de ser validados (tras unas 48 horas). Los mejores según la redacción de La Vanguardia se publicarán en la sección Vivir de la edición en papel durante tres semanas, entre los días 17 de junio y 8 de julio.

Los premios

Según decisión del jurado, formado por Esther Zarraluki y Carles Duarte, se otorgarán los siguientes premios:

- Primer premio: Viaje a Itaca (crucero a las islas jónicas de una semana para dos personas)

- Segundo premio: Ordenador portátil Airis

- Tercer premio: Televisor Airis de 17 pulgadas

- Premio al mejor videopoema: Cámara de vídeo digital Airis

- Los 20 finalistas: Colección de diccionarios Biblioteca de la Llengua Catalana.
Los ganadores se darán a conocer entre los días 11 y 12 de julio.
Las bases del concurso y la información completa de los premios en www.lavanguardia.es/concursos/epoemas.

17 de juny 2007

Arrenca el Solsticidi 07

Doncs sí, avui mateix, a les 20.00 h al pub Dune, arrenca la desena edició del Solsticidi, el festival vallenc de Sant Joan, amb l'actuació d'Ice-Cream Van (rock psicodèlic) i Stay (indie-pop). Però el que volia destacar és la programació de dijous vinent (21 de juny) a les carpes del pàrquing del Barri Vell, que comença a les 23.00 h amb el passi d'uns curtmetratges. Tot seguit, una proposta musical i visual interessant: Elàstics Ultd.

Elàstics Unlimited és un col·lectiu de creació audiovisual format per Pau Padrés i Blai Mesa. El seu treball explora, mitjançant la mescla de música i vídeo en real time, una narrativa del present fresca, poètica i amb tocs d’ironia. Navegant entre elements extrets del quotidià i desplaçaments semàntics la nostra voluntat és implicar a l’espectador, convidar-lo a friccionar amb el cos a través del ball i amb la ment a través del pensament i el joc. L’estil musical d’Elàstics Ultd. parteix de música d’arrel
negra calorosa i enèrgica (funk & powersoul), passa per la psicodèlia hammondiana o l'electrònica més ballable. La seva elasticitat els permet sorprendre en qualsevol moment amb un boggaloo o un cha-cha-cha. Visualment, Elàstics Ultd. investiga emprant plantejaments documentals, que engrossen la meravella que és capaç de desprendre la realitat, connectant-los amb conceptes hereus de la poesia visual. La presència de textos, grafismes o petits clips amb una lògica narrativa, acompanyen als loops en aquest repertori d’imatges.Tant si arribeu tard com si arribeu d’hora, els Elàstics us conviden a moure els peus, els malucs i les neurones.

I el que per a mi pot ser l'estrella de la nit (i del Solsticidi) arriba just després, Enric Casasses & Don Simón y Telefunken.

Tornem a tenir l'oportunitat de gaudir en directe de la presència de Don Simón y Telefunken, aquest cop amb un convidat de luxe: el poeta Enric Casasses.
Don Simón y Telefunken són una de les millors notícies musicals que han sorgit de les comarques de Tarragona en els darrers anys. Música de vanguardería és el títol més apropiat que es podria haver donat al seu primer (i únic fins ara) disc, i potser defineix ben bé tot el seu univers creatiu. Instruments inventats i manipulats, un attrezzo que va des de disfresses d'animals que semblen escapats de Port Aventura fins a pots de confitura i cassoles trets de la pròpia cuina, convertits en instruments de percussió. Això quan no decideixen folrar-se de globus! Passen de ser un grup d'animació infantil (han actuat al Parc Infantil de Nadal) a fer punk en japonès.
I Casasses s'integra en el conjunt sense grinyolar, i aporta les seves lletres i la seva veu, a voltes tremolosa, a les estridències enjogassades dels nois. Alguns l'hem vist des de sempre més com un rocker tronat que com un poeta acadèmic, i com més demacrat està més se li engreixa l'aura. Recordem les imatges del Telenotícies que fa un parell de mesos ens mostraven Lou Reed recitant el seu poema "Amèrica" a Nova York.
Ara els tindrem a Valls per celebrar els 10 anys a les carpes del Solsticidi.
Sigueu valents i veniu a descobrir-los: junts fan maleses... encantadores.

Enric Casasses ja té experiència a recitar amb fons musical, com ho demostra l'excel·lent treball publicat amb Pascal Comelade, titulat La manera més salvatge (Discmedi, 2006).


Bon Solsticidi!


24 de maig 2007

25 de maig. Dia de l'Orgull Friki

Com molts sabeu, el 25 de maig és una data clau: és el Dia de l'Orgull Friki, un dia que hauria de ser festa internacional (i més enguany, que cau en divendres).

Jo, vistos els resultats d'aquest
test, no em puc considerar gaire friki (no vaig arribar al 10%), i malgrat que ja coneixia aquesta efemèride, m'ha agafat una mica desprevingut.

Però...



buscant per aquí, per allà, m'he fet amb un diàleg del meu ínclit amic Oriol Llauradó que va fer en els nostres temps universitaris (va, malgrat la nostàlgia no ens posarem a plorar).

IDEA

-Bo que et trobo, tu, que se m'ha escapat una idea i voldria recuperar-la!
-Ves, quin problema!
-Se t'escapés a tu...!
-Ves, què et penses, que només se t'escapen a tu?
-També se te n'han escapat, a tu?
-Ves, oi tant! Només has d'esperar que tornin.
-I tornen?
-N'hi ha que sí.
-I si no tornen, què fas?
-Esperar-ne una altra, ves!
-Ah, són com els autobusos?
-Si ho vols dir així...
-Calla, potser n'ha agafat un! Quina línia hi ha, per aquí?
-La 53. Fa una estona n'ha passat un, just arribar tu.
-Vaja! I quan triga a passar-ne un altre?
-Cosa de mitja hora.
-Ja se m'ha escapat del tot, doncs. No l'hauràs pas vista?
-Com?
-Res, res. Em sembla que me'n torno cap a casa, doncs. Apa, siau!
-Vagi bé... Pobre! Si sabés que les idees es poden agafar al vol...! Ja has fet bé, de fugir! Mira que acudir-te-li a un beneit com aquell! Ja t'aprofitaré jo, ja: ets molt bona!

15 de maig 2007

8 de maig 2007

6 de maig 2007

Progresso adequadament [?]

Observeu els gossos si en són, de senyors,

que es graten l’orella amb les potes posteriors


(Quimi Portet)



Per mi, la millor frase del disc.

5 de maig 2007

Natura


Remo sense barca per torrentades vigoroses, salvatges. No sé nedar, i l’energia d’un vers escrit amb sang de serp ja no em fa efecte. Se’m trenca un rem quan crec escoltar el cant d’un àngel, un violí espasmòdic i, tot seguit, uns tambors que anuncien l’arribada d’una fada nua. Un estol d’anàrquiques papallones gegants m’acull i m’estira mentre jo em limito a agafar-me al rem i avanço seguint el batec de les ales.

Amb elles raso per misteriosos prats de flors negres entre les quals es pot llegir la darrera lletra d’un abecedari exigu. Poc després, extensos camps de plantes carnívores exclamen versos de savis poetes estrangers que ningú no m’ha traduït. Mentre intento percebre el sentit de tan bella troballa, no em sabria greu desprendre’m de les papallones, perquè en aquests versos hi he trobat la meva barca.


[11.12.2001]

4 de maig 2007

Llamàntols en zel


Avui em ve de gust parlar-vos de l’Estanislau Verdet, un alter ego de Pau Vallvé (gairebé un superheroi de la música contemporània: només cal passejar pel seu vast currículum, sobretot si tenim en compte la seva edat). Podríem dir que l’essència de l’Estanislau Verdet és el lletgisme, una mena de cant a allò que és lleig, ridícul o cutre des de la ironia.

Si em posessin entre l’espasa i la paret i em diguessin què em recorda la seva música, jo hi veig reminiscències de grups com Antònia Font i cantants com Albert Pla o Jaume Sisa, però no és “una còpia de”. En les lletres, també alguna cosa de Quimi Portet, per exemple, però no és “una còpia de”. És el que passa actualment, no es pot fer res que no et recordi una altra cosa.

La raó del títol?
Doncs que els membres del club de fans són llamàntols en zel (amics del lletgisme). Jo per ara no m’he aprimat, ni m’han sortit pinces, però de moment he notat com una energia positiva.

3 de maig 2007

Friccions

Imatge: Oriol Llauradó


Friccions, freakcions, freeccions, fraccions, diccions, miccions…

Benvinguts al bloc.