4 de maig 2007

Llamàntols en zel


Avui em ve de gust parlar-vos de l’Estanislau Verdet, un alter ego de Pau Vallvé (gairebé un superheroi de la música contemporània: només cal passejar pel seu vast currículum, sobretot si tenim en compte la seva edat). Podríem dir que l’essència de l’Estanislau Verdet és el lletgisme, una mena de cant a allò que és lleig, ridícul o cutre des de la ironia.

Si em posessin entre l’espasa i la paret i em diguessin què em recorda la seva música, jo hi veig reminiscències de grups com Antònia Font i cantants com Albert Pla o Jaume Sisa, però no és “una còpia de”. En les lletres, també alguna cosa de Quimi Portet, per exemple, però no és “una còpia de”. És el que passa actualment, no es pot fer res que no et recordi una altra cosa.

La raó del títol?
Doncs que els membres del club de fans són llamàntols en zel (amics del lletgisme). Jo per ara no m’he aprimat, ni m’han sortit pinces, però de moment he notat com una energia positiva.

2 comentaris:

Estanislau Verdet ha dit...

Renoi!
Quina super-promoció!
així m'agrada, com a bon llamàntol, fent proselitisme! jeje

Maco aquest blog!
Ara t'enllaço al Yamshes.

Visca el Lletgisme!

P-CFACSBC2V ha dit...

Això de ser llamàntol ja les té, aquestes coses. Espero que el projecte lletgista tingui continuïtat (i els projectes paral·lels també, és clar).

Visca el Lletgisme, sí!