Reflexos als vidres ferits de vida,
la llum que dóna cos a la foscor
—aquest sol que fa escup a les pupil·les.
Ja desespero coixins de tempesta
i soroll d'una pluja sense gotes.
Una porta de fusta vella empesa
per l'aire marca el vaivé d'un adéu;
llavors, ei, li podria fer una foto
i m'adono que no porto la càmera.
Aquest sol que ara fa em travessa els ossos,
m'escalfa el cor i em fa bullir les venes
—en cada reflex t'hi imagino els ulls.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada