19 de gen. 2011

Els camins de la nit


Circulàvem a vuitanta
pels camins de la nit.
La boira perforava els sentits
i tot semblava proper.
No calia mirar més enllà
ni fer eixugar les veritats;
potser aquell tel humit
ens protegia del clam cec
que enverina la maldat.
Potser, al capdavall,
érem on havíem de ser.

8 comentaris:

Pilar ha dit...

Tal vegada en aquell tram hi havia un trosset de cel, que il-luminava la nit.

zel ha dit...

La boira, dolça, de vegades abriga... de vegades amanyaga...

Jesús M. Tibau ha dit...

sempre estem de camí, i de vegades envoltats de nit, encara que el sol estigui alt

Assumpta ha dit...

I com ho podem saber si som on hem de ser?

McAbeu ha dit...

La qüestió és no aturar-nos i continuar circulant.

sànset i utnoa ha dit...

Ep company!

Sempre endavant!

P.S. Val molt la pena Mishima... massa poc coneguts, recoi!

*Sànset*

rits ha dit...

encara que al moment no ho sapiguem valorar o veure, al final sempre resulta que estem allà on sempre hem d'estar.

cançó ben bonica. Això si, sempre em pregunto si la veu d'en Caraben realment és així de profunda o no.

Olguen Dalmasas ha dit...

Els camins així són els que ens porten cap a llocs que solament recordem pels somnis.

Mishima són uns grans. Com diu Sànset i Utnoa, massa poc coneguts.