Circulàvem a vuitanta
pels camins de la nit.
La boira perforava els sentits
i tot semblava proper.
No calia mirar més enllà
ni fer eixugar les veritats;
potser aquell tel humit
ens protegia del clam cec
que enverina la maldat.
Potser, al capdavall,
érem on havíem de ser.
8 comentaris:
Tal vegada en aquell tram hi havia un trosset de cel, que il-luminava la nit.
La boira, dolça, de vegades abriga... de vegades amanyaga...
sempre estem de camí, i de vegades envoltats de nit, encara que el sol estigui alt
I com ho podem saber si som on hem de ser?
La qüestió és no aturar-nos i continuar circulant.
Ep company!
Sempre endavant!
P.S. Val molt la pena Mishima... massa poc coneguts, recoi!
*Sànset*
encara que al moment no ho sapiguem valorar o veure, al final sempre resulta que estem allà on sempre hem d'estar.
cançó ben bonica. Això si, sempre em pregunto si la veu d'en Caraben realment és així de profunda o no.
Els camins així són els que ens porten cap a llocs que solament recordem pels somnis.
Mishima són uns grans. Com diu Sànset i Utnoa, massa poc coneguts.
Publica un comentari a l'entrada