16 de maig 2011

Pànic, pau

El pànic als ulls,

la pols als camins

i el mar a un racó

profund del cervell.


La pau als mugrons,

la sort als meus dits

i la terra, plana,

sota els nostres culs.

4 comentaris:

Assumpta ha dit...

Començo i, llegint pànic als ulls ja m'entra una sensació d'inquietud, d'intranquil·litat...
i el final és... sorprenent.

Ai, Pesé, que em sembla que no ho he entès...

La cançó és molt... del teu estil :-)

McAbeu ha dit...

Jo ho entenc com que pots fer desaparèixer el pànic al camí polsós que tens al davant trobant la pau que et dona asseure't tranquil·lament al costat d'algú estimat.

Però si em dius que la cosa no va gens per aquí, tampoc m'estranyaria gens. :-))

Samuel ha dit...

Això de l'ús de l'hipertext als poemes ho trobo collonut (volia dir fantàstic o genial, però s'havia d'expressar que és quelcom més), m'apunto la idea.

Gran, la cançó, com no (la guitarra <3 ). I el poema, suposo que per l'aportació dels mugrons i lo de "la sort als meus dits" em fa dir, "sexe!". I m'agrada.

Salut!

P-CFACSBC2V ha dit...

Assumpta, m'agrada que diguis que el final és sorprenent, perquè és el que buscava. Primer vaig pensar posar-hi "peus", però potser ja està massa dit…

McAbeu, doncs precisament va mooolt per aquí. Tens bon ull!

Sí, Samuel, quan vaig descobrir l'hipertext també vaig pensar que ho havia d'aprofitar.