9 de maig 2011

Caragol, closca

A pas de caragol,

els dies asfixien

l'aire net dels polígons,

i el cel transita gris

quan l'astre rei s'esmuny

a l'hora del cafè.


Els dies, dins la closca,

s'avesen al silenci

o al murmuri uniforme

de quatre pensaments;

retorn al mateix punt,

la vida en espiral.


6 comentaris:

Assumpta ha dit...

Jo crec que una vida en espiral no és sempre un tornar al mateix punt... això seria una vida en cercle... si anem en espiral sempre serem un nivell amunt o un nivell per sota... procurem que sigui sempre amunt, anar fent aquest espiral en direcció als núvols

http://image.shutterstock.com/display_pic_with_logo/254623/254623,1225813257,1/stock-vector-arrow-one-spiral-up-and-down-19980208.jpg

Caram! un cargolet! l'animal amb el que sempre em sento identificada... va tan bé dur la closqueta al damunt per amagar-se de tant en tant...

XeXu ha dit...

Fins i tot el cargol treu el cap i surt a passejar encara que arrossegui la closca. I nosaltres no som capaços de sortir-ne? A veure si n'aprenem.

P-CFACSBC2V ha dit...

Sí, Assumpta, estrictament no retornes al mateix punt, però passes pel mateix punt de l'eix vertical (en el teu dibuix). Com la vida quan es torna monòtona, malgrat que vagis avançant amb el pas dels dies. Bé, una mica enredat, tot plegat…

I tant, XeXu, a veure si n'aprenem!

Pilar ha dit...

M'has fet pensar en una sínia, que gira i gira, sense que ningú no l'aturi.
Em quedo en l'instant del cafè, encara que el cel sigui gris.

McAbeu ha dit...

No sempre és fàcil sortir de l'espiral de la monotonia i, de fet, potser molta gent no ho voldria ni que en tingués l'oportunitat.

P-CFACSBC2V ha dit...

Sí, Pilar, també seria una imatge pròxima.

Això també passa, McAbeu; el pitjor, en el fons, és acostumar-s'hi.