Ja ho hem dit tot i les paraules pesen.
Aguanten l'estructura d'una casa
que algú va començar per les finestres.
Calia deixar que hi entrés el sol
i l'aire desventat de la raó.
Calia, potser, no posar-hi envans
i mostrar-nos sempre, amb transparència;
deixar-hi espai per a una llar de foc
i uns llibres ferits per escalfar l'ànima.
Ja ho hem dit tot i els records esgarrifen.
Apareix una tristor no volguda,
presa per una brisa venjativa
que deixem entrar, ai, per la finestra.
6 comentaris:
Mostrar-se amb transparència, amb sinceritat, amb noblesa, és el que s'espera de la gent en qui es confia.
La tristor mai hauria de ser volguda... qui voldria estar trist?
Però la venjança fa més mal a qui la vol dur a terme que a qui la rep.
Les paraules pesen... a vegades. Altres vegades són els silencis els que es fan més pesats, no?
Sempre queda alguna cosa a dir, alguna finestra per obrir, algun alegria darrere la tristesa...
és molt bell i en canvi el trobo tb molt trist.
Si que és trista aquesta sensació de que ja ho hem dit tot per això és una bona idea obrir les finestres i mirar a fora, potser en lloc de la brisa venjativa hi trobarem nous temes de conversa que faran marxar aquests recorda que esgarrifen, no?
Semblen uns moments especialment amargs. Ànims si et calen. La finestra ja està bé que estigui oberta, però posa-hi mosquitera, que potser així la tristesa no entrarà.
Moltes gràcies a tothom pels comentaris!
Assumpta, molt encertades les teves reflexions.
Exacte, Pilar; encara que m'hagi sortit trist, no s'ha de perdre l'esperança.
Sí, rits, no era la meva intenció inicial i, després de fer-lo, me'n vaig adonar.
És clar, McAbeu, la brisa venjativa no pot durar sempre!
Tranquil, XeXu :-) En realitat estic molt més bé del que pot semblar pel que escric.
Publica un comentari a l'entrada