L'amor és als fanals del passeig
i al gris feixuc de les llambordes
que, tard o d'hora, seran asfalt.
Asfalt d'abraçades quan hi deixis els peus,
caminant amb l'alè de qui sap segur
on trepitja i on s'acaba el camí.
La pluja és als ulls de qui no mira
i als cors que esperen un pedaç.
Pedaç d'amor que lliura una mà
i estreny fort perquè res no sagni.
L'amor és als ulls de qui ara mira
els fanals del passeig sota la pluja.
3 comentaris:
He vist les imatges, acompasades, etèries, seguint el ritme de la cançó. Ha estat com una dolça cançó de bressol. Gràcies.
M'agrada molt, Pesé, sempre m'ha agradat molt com escrius. Aquestes metàfores que poden ser interpretades de mil diferents formes segons l'ànim del lector i del moment.
Qui lliura una mà i estreny fort ajudant a que que les ferides no sagnin és, sense dubte, algú que vol bé.
Quina cançó tan maca :-)
MOLTES FELICITATS!! Que tinguis un magnífic dia d'aniversari, Pesé, i que tot l'any sigui igualment molt bo!!! :-))
Publica un comentari a l'entrada