Pesa la nit i es gronxa
amb un somriure esquerp.
Unes hores i el dia
farà com qui neix, dèbil,
amb extrema arrogància
i ginebra a la sang.
A la una, mig dia
haurà mort, fulminat,
pel dolç verí del temps.
La tarda, carronyaire,
escurarà les restes
d'un sol de carn tan dura
que costa rosegar-la.
Vindrà rogenc el vespre,
sedegós de foscor,
i posarà paranys
al qui observa, furtiu,
l'amor vestit de negre.
Un altre jorn al sac
i jo no hauré fet res.
1 comentari:
Em sento així moltes vegades, com si estès perdent el temps miserablement.
Però suposo que no és així, senzillament perquè crec que no fer res és impossible.
Quan no fem res o bé badem, o bé dormim, o bé éstem pensant que no estem fent res... per tant, estem fent alguna cosa.
Com a mínim, respirem... :-)
Publica un comentari a l'entrada