S'ha escrit tant de llunes plenes
que les veig en el teu rostre.
S'ha escrit tant d'amors que neixen
que els busco entre les batalles.
I la mà agafa el bolígraf
i em fa escriure quatre versos,
seran carn de paperera
però esquivo el reciclatge.
Parlen tant de gent ferida
que quan et fas sang faig zàping.
Parlen tant d'aquesta crisi
que veig bancs i arrenco a córrer.
I els ulls miren la mar blava
i és tan bella que m'ofega.
4 comentaris:
No hauríem de tornar-nos mai insensibles, ni davant les coses bones ni davant les dolentes. Totes les que dius ens haurien de fer reaccionar.
Doncs jo, que no puc córrer, no sé ja què fer quan veig un banc :-(
M'agrada molt com escrius...
Un molt bon resum del que pensem molts... :-)
Estem ben apanyats, d'això s'en diria escriure poesia-protesta, oi? Com sempre, arribes endins!
Un petó P-CFA :)**
Publica un comentari a l'entrada