25 de maig. Dia de l'Orgull Friki

Com molts sabeu, el 25 de maig és una data clau: és el Dia de l'Orgull Friki, un dia que hauria de ser festa internacional (i més enguany, que cau en divendres).

Jo, vistos els resultats d'aquest test, no em puc considerar gaire friki (no vaig arribar al 10%), i malgrat que ja coneixia aquesta efemèride, m'ha agafat una mica desprevingut.

Però...



buscant per aquí, per allà, m'he fet amb un diàleg del meu ínclit amic Oriol Llauradó que va fer en els nostres temps universitaris (va, malgrat la nostàlgia no ens posarem a plorar).

IDEA

-Bo que et trobo, tu, que se m'ha escapat una idea i voldria recuperar-la!
-Ves, quin problema!
-Se t'escapés a tu...!
-Ves, què et penses, que només se t'escapen a tu?
-També se te n'han escapat, a tu?
-Ves, oi tant! Només has d'esperar que tornin.
-I tornen?
-N'hi ha que sí.
-I si no tornen, què fas?
-Esperar-ne una altra, ves!
-Ah, són com els autobusos?
-Si ho vols dir així...
-Calla, potser n'ha agafat un! Quina línia hi ha, per aquí?
-La 53. Fa una estona n'ha passat un, just arribar tu.
-Vaja! I quan triga a passar-ne un altre?
-Cosa de mitja hora.
-Ja se m'ha escapat del tot, doncs. No l'hauràs pas vista?
-Com?
-Res, res. Em sembla que me'n torno cap a casa, doncs. Apa, siau!
-Vagi bé... Pobre! Si sabés que les idees es poden agafar al vol...! Ja has fet bé, de fugir! Mira que acudir-te-li a un beneit com aquell! Ja t'aprofitaré jo, ja: ets molt bona!

El teu lloc

Aquesta

Progresso adequadament [?]

“Observeu els gossos si en són, de senyors,

que es graten l’orella amb les potes posteriors”

(Quimi Portet)

Per mi, la millor frase del disc.

Natura

Remo sense barca per torrentades vigoroses, salvatges. No sé nedar, i l’energia d’un vers escrit amb sang de serp ja no em fa efecte. Se’m trenca un rem quan crec escoltar el cant d’un àngel, un violí espasmòdic i, tot seguit, uns tambors que anuncien l’arribada d’una fada nua. Un estol d’anàrquiques papallones gegants m’acull i m’estira mentre jo em limito a agafar-me al rem i avanço seguint el batec de les ales.

Amb elles raso per misteriosos prats de flors negres entre les quals es pot llegir la darrera lletra d’un abecedari exigu. Poc després, extensos camps de plantes carnívores exclamen versos de savis poetes estrangers que ningú no m’ha traduït. Mentre intento percebre el sentit de tan bella troballa, no em sabria greu desprendre’m de les papallones, perquè en aquests versos hi he trobat la meva barca.

[11.12.2001]

Llamàntols en zel

Avui em ve de gust parlar-vos de l’Estanislau Verdet, un alter ego de Pau Vallvé (gairebé un superheroi de la música contemporània: només cal passejar pel seu vast currículum, sobretot si tenim en compte la seva edat). Podríem dir que l’essència de l’Estanislau Verdet és el lletgisme, una mena de cant a allò que és lleig, ridícul o cutre des de la ironia.

Si em posessin entre l’espasa i la paret i em diguessin què em recorda la seva música, jo hi veig reminiscències de grups com Antònia Font i cantants com Albert Pla o Jaume Sisa, però no és “una còpia de”. En les lletres, també alguna cosa de Quimi Portet, per exemple, però no és “una còpia de”. És el que passa actualment, no es pot fer res que no et recordi una altra cosa.

La raó del títol? Doncs que els membres del club de fans són llamàntols en zel (amics del lletgisme). Jo per ara no m’he aprimat, ni m’han sortit pinces, però de moment he notat com una energia positiva.

Friccions

Imatge: Oriol Llauradó

Friccions, freakcions, freeccions, fraccions, diccions, miccions…

Benvinguts al bloc.