Era tradició, deien. Un costum arrelat a la família. La gràcia hauria estat veure la cara dels propietaris quan es trobaven aquell espectacle, però, és clar, una de les normes d'aquell protocol no escrit era tornar a casa com si res; això sí, amb les maletes més buides però amb un bagatge més ric. "Quina ximpleria", pensaven els coneguts quan els explicaven la principal anècdota del viatge. "Ves, com si no hi hagués pobrets que no poden comprar-ne…", es compadia interiorment una senyora solidària. Uns cosins feien coincidir sempre les vacances amb l'època de rebaixes (entre el final de les primeres i l'inici de les segones, si podien afinar-ho), perquè, ves per on, deixar la roba estesa als llocs on feien estada no era una tradició gaire econòmica.
5 comentaris:
Jajajajaja molt bó!! I molt car!! :-)
De fet, si algú fes alguna cosa així, sí que seria una ximpleria, eh? però una ximpleria que m'ha fet riure :-))
gràcies de nou per la teva participació en aquest joc un cop més
mira, les tradicions familiars poden resultar d'allò més estrambòtiques! mai se sap.
i de fet, més d'un ho fem (involuntàriament i no roba estesa necessàriament). Al meu últim viatge em vaig deixar el raspall i la pasta de dents....
Aquesta opció teva no se m'havia acudit a mi ves!
Molt ben trobat i molt ben escrit!!
Salut!!
Publica un comentari a l'entrada