M'agradaria tornar al paradís
que he anat oblidant sense saber com.
La memòria, breu, encara en serva
pinzellades abstractes sense filtre.
La memòria, tendra autobiògrafa,
repassa les línies de les mans
en un intent d'obrar fidel als fets.
Però no pot. Es limita a guardar
la fusta per reconfortar l'hivern.
5 comentaris:
La memòria és molt capritxosa, però no pateixis, quan menys t'ho esperis et trobaràs amb un record al cap estimulat per qualsevol cosa que ni t'imagines.
Els paradisos van i venen... potser poc a poc un marxa de la memòria però després, n’arriba un altre i ho omple tot... i, tot i ser nou, és igualment un tros de cel.
Fa molts anys jo sabia tocar quatre acords amb la guitarra i aquesta era una de les cançons que, més menys que més, intentava acompanyar :-)
Osti, avui m'has arribat al cor...
Molt xulo el text amb la cançó.
Que guapo!
;-)
Sí, XeXu, és impressionant la capacitat que tenim per recordar coses aparentment oblidades.
Assumpta, espero que sí que vagin i vinguin :-) Ara no m'has pogut dir que no coneixies la cançó, eh!
Gràcies, bajoqueta!
Gràcies, Sergi! Tenia pensat posar-hi aquesta foto i, per acompanyar-la, sempre va bé un bon cop de destral :-)
Publica un comentari a l'entrada