Es desfà el dia
amb el vi a la boca
i augures finals
de trajecte a l'estació.
Cruix el terra
amb el pes de la mort;
fa dies que ha nascut
i encara és una estranya.
A fora, però, la nit
sempre es vesteix de fosc
en espera del moment
que la fi ateny la vida.
12 comentaris:
M'ha semblat una mica pessimista. No sempre aquesta nit vestida de fosc ha de ser un final de trajecte potser només una estació on esperem que torni a sortir el sol. :-)
inici i final; on és la diferència si tot es transforma?
Per més que llegeixo i rellegeixo, no m'hi entenc amb la poesia, quin desastre. Em sembla que hi ha coses dolentes en l'escrit, però no sé dir quines, aaaarrggghhhh!
a mi tb em sembla trist, però de vegades calen finals, per tornar a començar
Que aquests finals en els que no comença res, siguin inici plàcid i llunyà del record.
A mi tampoc m'ha transmés bones sensacions.
Una abraçada company!
M'hauré d'afegir a tots, company, quan dic que no m'acaba de pintar massa bé la cosa.
No sé pas a que haurem de fer front. Però sempre, tot i que la foscor sigui ben negra (que redundant que puc arribar a ser!) podem trobar alguna llum, per petita que ens sembli.
*Sànset*
Gràcies pels comentaris!
Veig que em va sortir més pessimista o fosc de com ho volia fer.
Feia dies que augurava un final... Aquest matí ha començat l'inici del fi i, durant tot el dia, la destrucció s'ha anat fent més manifesta.
Cap el vespre he enderrocat un mur gruixut...
Tot trontolla. La fortalesa és feble.
Es podrà reconstruir encara?
No ho sé...
La nit no importa perquè demà, passi el que passi, tornarà el dia.
Qui sap com.
No puc més que somriure...
La feblesa és forta.
No cau per molt que s'hagi enderrocat algun mur.
Reconstrucció!!
Demà hauria de fer sol :-)
Bones reflexions, Assumpta :-)
És un text preciós, i sí, els finals són o semblen tristos, encara que duguin colors bonics...
Publica un comentari a l'entrada