26 de des. 2008
24 de des. 2008
Nadal (Joan Salvat-Papasseit)
NADAL
Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l’empedrat recolza
i els altres qui l’avencen, tots adreça al mercat.
Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.
Demà posats a taula oblidarem els pobres
–i tan pobres com som–.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.
Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l’empedrat recolza
i els altres qui l’avencen, tots adreça al mercat.
Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.
Demà posats a taula oblidarem els pobres
–i tan pobres com som–.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.
Discover Ovidi Montllor!
21 de des. 2008
20 de des. 2008
De vespre
El dia va extingint-se
darrere les muntanyes,
l'última llum alegra l'infinit;
tot calla i lentament va recollint-se,
però les aigües, riu avall, estranyes,
mormolen ja paraules de la nit.
Lletra: Joan Vinyoli
Música: Toti Soler
(La foto és d'avui. No he pogut resistir-m'hi en veure aquest cel.)
18 de des. 2008
12 de des. 2008
De traditione (86è Joc Literari)
… I de nou arriba un Joc Literari de tipus creatiu. Aquesta vegada el Jesús M. Tibau proposa que ens basem en aquesta foto per crear un text:
Era tradició, deien. Un costum arrelat a la família. La gràcia hauria estat veure la cara dels propietaris quan es trobaven aquell espectacle, però, és clar, una de les normes d'aquell protocol no escrit era tornar a casa com si res; això sí, amb les maletes més buides però amb un bagatge més ric. "Quina ximpleria", pensaven els coneguts quan els explicaven la principal anècdota del viatge. "Ves, com si no hi hagués pobrets que no poden comprar-ne…", es compadia interiorment una senyora solidària. Uns cosins feien coincidir sempre les vacances amb l'època de rebaixes (entre el final de les primeres i l'inici de les segones, si podien afinar-ho), perquè, ves per on, deixar la roba estesa als llocs on feien estada no era una tradició gaire econòmica.
Era tradició, deien. Un costum arrelat a la família. La gràcia hauria estat veure la cara dels propietaris quan es trobaven aquell espectacle, però, és clar, una de les normes d'aquell protocol no escrit era tornar a casa com si res; això sí, amb les maletes més buides però amb un bagatge més ric. "Quina ximpleria", pensaven els coneguts quan els explicaven la principal anècdota del viatge. "Ves, com si no hi hagués pobrets que no poden comprar-ne…", es compadia interiorment una senyora solidària. Uns cosins feien coincidir sempre les vacances amb l'època de rebaixes (entre el final de les primeres i l'inici de les segones, si podien afinar-ho), perquè, ves per on, deixar la roba estesa als llocs on feien estada no era una tradició gaire econòmica.
7 de des. 2008
5 de des. 2008
2 de des. 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)