No estan en blanc els teus fulls, amic, estan plens de les poesies que ens has anat regalant, de les paraules que m'esforço per entendre i que un dia em vas dir que podia interpretar com volgués... però paraules teves al cap i a la fi i que, en llegirles, sonen tan boniques, que ara entenc perquè els antics feien poesia per a ser cantada...
Gràcies a tothom pels vostres comentaris! El bloc no és el mateix sense vosaltres.
No us penseu, però, que el text sigui una experiència personal. De fet, no crec que em cansi mai de mirar el mar des de la platja (ni des d'enlloc). I no em veig escrivint unes memòries, però si les escrivís almenys hi hauria uns quants fulls plens d'agraïments. Perquè la vida és això, també.
En tot cas, la idea anava una mica cap a la idea que tot ja està dit i fet, que buscar l'originalitat és cada vegada més difícil. Però (enllaçant una mica amb la cançó) que no se'ns posi cap pedra al fetge per això, potser es tracta d'anar-ho assumint.
ei, doncs jo, no sé per què, ja assumia que no deixaries de mirar el mar... més aviat ho interpretava com una declaració d'intencions, una decisió de tirar endavant; i tant és si el que fem s'assembla al que ja està fet... és autèntic si ho sentim com a propi.
11 comentaris:
i és que la vida és això... blanc.
potser m'has enganxat en un moment tou (o jo he enganxat el teu bloc en un moment tou), però ostres...
ostres
a viure, ostres!
I no et ve de gust escriure alguna cosa en aquests fulls en blanc?
el blanc transmet pau i netedat. fa sentir bé
No estan en blanc els teus fulls, amic, estan plens de les poesies que ens has anat regalant, de les paraules que m'esforço per entendre i que un dia em vas dir que podia interpretar com volgués... però paraules teves al cap i a la fi i que, en llegirles, sonen tan boniques, que ara entenc perquè els antics feien poesia per a ser cantada...
Unes frases molt boniques i tristes alhora...
avi gres
totes le sonades són originals, a la seva manera
Gràcies a tothom pels vostres comentaris! El bloc no és el mateix sense vosaltres.
No us penseu, però, que el text sigui una experiència personal. De fet, no crec que em cansi mai de mirar el mar des de la platja (ni des d'enlloc). I no em veig escrivint unes memòries, però si les escrivís almenys hi hauria uns quants fulls plens d'agraïments. Perquè la vida és això, també.
En tot cas, la idea anava una mica cap a la idea que tot ja està dit i fet, que buscar l'originalitat és cada vegada més difícil. Però (enllaçant una mica amb la cançó) que no se'ns posi cap pedra al fetge per això, potser es tracta d'anar-ho assumint.
(Ostres, quin comentari més llarg…)
ei, doncs jo, no sé per què, ja assumia que no deixaries de mirar el mar... més aviat ho interpretava com una declaració d'intencions, una decisió de tirar endavant; i tant és si el que fem s'assembla al que ja està fet... és autèntic si ho sentim com a propi.
Pc estàs malalt que has escrit un comentari més llarg que lo post :)
Escrius bé xiquet, hauries de dedicar-te. Potser no és real lo que has escrit però ho has clavat :)
Sí, bajoqueta, jo també he començat a preocupar-me per la llargada :-D
Publica un comentari a l'entrada