Et vas fondre en un pou de llum, i és que, malgrat la foscor, lluïes dèbil un somriure clàssic. El vent rebufa al vidre per deixar-me un testimoni acústic de tu, una veu que emmetzini la por i em reveli que encara hi ets. I jo, al capdavall, et recordo.
(El text ha sorgit espontàniament en escoltar aquesta obra mestra.)
9 comentaris:
el record fa que no es fongui del tot allò que has perdut
Escolto aquesta magnífica peça i, mentre, et llegeixo...
Emmetzinar la por és acabar amb ella, eliminar la por...
Si tu la recordes hi és, segur que hi és :-)
Tots aquells a qui recordem són amb nosaltres, al nostre cor... Tant si físicament són a mil quilòmetres com si físicament ja no viuen en aquest món...
M'agradaria poder recordar moltes veus, però, a vegades, amb una imatge ja val ;-)
Que bonic el tema :)
I l'escrit és per llegir-lo mentre sona la música... ja que la música porta al cap paraules com aquestes, el record...
Quina combinació més esplèndida ens portes, un tema genial per escoltar i somiar.... i unes paraules amb un punt de malenconia.... felicitats, és un gust llegir-te :)
Un apunt rodó: imatge, text i música! Inoblidable!
doncs tornar-la a escoltar més sovint, perquè t'han sortit paraules molt belles!!!!
Òndia, acabo de veure que... gràcies per la cançó de la setmana!
Salut!
M'agrada: hi ha coses, persones, que ja no hi són, que s'han acabat, però el record és una altra manera d'existir que tenen (potser així, la nostra convivència és més afortunada i tot!).
Al capdavall on no s'obliden aquestes paraules escrites amb delicadesa de poeta.
Publica un comentari a l'entrada