28 de març 2010

Distants


5 comentaris:

Assumpta ha dit...

Aquest post és una mica meu, eh? ;-)

Ai, la memòria, és una traïdora... no ens en podem refiar gens, és més enemiga que amiga.
Quan volem que ens ajudi, potser ens falla i quan voldríem que no vingués s'entesta en anar recordant just aquells puntets precisos que ens agradaria esborrar...

No sé si és un post trist o no... m'ho sembla una mica...

M'agrada molt la cançó :-)) (que no coneixia, clar)

Quan recordo certes coses i em miro per un forat
em veig sempre d’esquena escoltant cants de sirena
ancorat en un cul de sac

Quan recordo certes coses em sorprenc a mi mateix
aparellant mitjons a les fosques, refent el trencaclosques
mossegant l’ham com un peix

Visc enredat entre xarxes de mil pensaments
volteretes en el temps
lluny dels colors que il•luminen els camps a l’estiu
ofuscat sense motiu

Quan recordo el principi desfilo el meu jersei
ni la millor filadora amb el millor didal pot evitar fer-se mal
intentant refer-lo igual

Visc enredat entre xarxes de mil pensaments
volteretes en el temps
lluny dels colors que il•luminen els camps a l’estiu
ofuscat sense motiu

McAbeu ha dit...

Jo no el veig tan trist com l'ASSUMPTA, els dos últims versos ens donen l'esperança de poder recuperar junts allò que la distància ens ha fet viure separats i només gràcies a la memòria. :-)
Però no em feu gaire cas que aquesta nit he dormit una hora menys. :-DD

rits ha dit...

tot sempre té importància. I anar cap al far, allunyar-se de casa?

sempre m'han fet por els fars...masses pelis....

JJMiracle ha dit...

Assumpta, no, no és ben bé trista; el McAbeu, tot i haver dormit menys aquella nit, estava força lúcid.

rits, però si els fars són encantadors! :-)

Assumpta ha dit...

En McAbeu SEMPRE està lúcid ;-)))