Ai, la memòria, és una traïdora... no ens en podem refiar gens, és més enemiga que amiga. Quan volem que ens ajudi, potser ens falla i quan voldríem que no vingués s'entesta en anar recordant just aquells puntets precisos que ens agradaria esborrar...
No sé si és un post trist o no... m'ho sembla una mica...
M'agrada molt la cançó :-)) (que no coneixia, clar)
Quan recordo certes coses i em miro per un forat em veig sempre d’esquena escoltant cants de sirena ancorat en un cul de sac
Quan recordo certes coses em sorprenc a mi mateix aparellant mitjons a les fosques, refent el trencaclosques mossegant l’ham com un peix
Visc enredat entre xarxes de mil pensaments volteretes en el temps lluny dels colors que il•luminen els camps a l’estiu ofuscat sense motiu
Quan recordo el principi desfilo el meu jersei ni la millor filadora amb el millor didal pot evitar fer-se mal intentant refer-lo igual
Visc enredat entre xarxes de mil pensaments volteretes en el temps lluny dels colors que il•luminen els camps a l’estiu ofuscat sense motiu
Jo no el veig tan trist com l'ASSUMPTA, els dos últims versos ens donen l'esperança de poder recuperar junts allò que la distància ens ha fet viure separats i només gràcies a la memòria. :-) Però no em feu gaire cas que aquesta nit he dormit una hora menys. :-DD
5 comentaris:
Aquest post és una mica meu, eh? ;-)
Ai, la memòria, és una traïdora... no ens en podem refiar gens, és més enemiga que amiga.
Quan volem que ens ajudi, potser ens falla i quan voldríem que no vingués s'entesta en anar recordant just aquells puntets precisos que ens agradaria esborrar...
No sé si és un post trist o no... m'ho sembla una mica...
M'agrada molt la cançó :-)) (que no coneixia, clar)
Quan recordo certes coses i em miro per un forat
em veig sempre d’esquena escoltant cants de sirena
ancorat en un cul de sac
Quan recordo certes coses em sorprenc a mi mateix
aparellant mitjons a les fosques, refent el trencaclosques
mossegant l’ham com un peix
Visc enredat entre xarxes de mil pensaments
volteretes en el temps
lluny dels colors que il•luminen els camps a l’estiu
ofuscat sense motiu
Quan recordo el principi desfilo el meu jersei
ni la millor filadora amb el millor didal pot evitar fer-se mal
intentant refer-lo igual
Visc enredat entre xarxes de mil pensaments
volteretes en el temps
lluny dels colors que il•luminen els camps a l’estiu
ofuscat sense motiu
Jo no el veig tan trist com l'ASSUMPTA, els dos últims versos ens donen l'esperança de poder recuperar junts allò que la distància ens ha fet viure separats i només gràcies a la memòria. :-)
Però no em feu gaire cas que aquesta nit he dormit una hora menys. :-DD
tot sempre té importància. I anar cap al far, allunyar-se de casa?
sempre m'han fet por els fars...masses pelis....
Assumpta, no, no és ben bé trista; el McAbeu, tot i haver dormit menys aquella nit, estava força lúcid.
rits, però si els fars són encantadors! :-)
En McAbeu SEMPRE està lúcid ;-)))
Publica un comentari a l'entrada