No hi ha bressols
a les clavegueres de l'amor.
Per això he pujat al carrer
cercant consol o una mà estesa
que trobaré en un indret
conegut amb escreix,
dibuixat amb la mà plàcida
de la paciència.
No hi ha bressols
als antípodes de l'amor,
només llunyania, distància.
Per això m'he acostat a tu
una altra vegada.
5 comentaris:
Ui, aquesta última part deixa una mica de mal rotllo, no sembla que parlem precisament d'amor...
Feia temps que no escoltàvem el Fill del mestre... i em sona relaxant... m'agrada.
No, no hi ha bressols a les antípodes de l'amor, això és cert, molt cert... Però si t'apropes una altre vegada, la llunyania desapareix i torna el consol de la mà estesa i la paciència...
L'important és que puguem sortir d'aquestes clavegueres, d'aquestes antípodes de l'amor per així tornar a l'amor... i sembla que el protagonista del poema ho aconsegueix, o almenys ho intenta. :-)
On queden les antípodes quan ens bressolen amb el frec d'uns dits,just on som?
Estic amb el McAbeu, sortir de les clavegueres és el pas imprescindible, segurament. Però aquest "acostar-me a tu" espero que no sigui per por, només!
Publica un comentari a l'entrada