12 de març 2008

Desert

Callo i escolto la tremolor d'unes cordes a la teva pell. La melodia es desprèn com un lament embriac de bar de nit que s'enfila fins als terrats més alts del barri antic, on no arriben els gats i la llum és més tènue, agredolça. Calles i badallem plegats en la nit fosca sense lluna, des d'aquell terrat de l'oblit, amb estels terrestres a l'horitzó, ratpenats pertot i menys ràbia al cor. Em sembla endevinar que t'has adormit. El mar també s'adormia aquell dia a la cala. Agost, sí; a la teva pell era tardor i com més endins, més fred tenies. Glaç, tempesta de neu, torb... I el desert tan a prop.

boomp3.com

4 comentaris:

Sense fer soroll ha dit...

En cada text que llegeixo enmudeixo, una forma de dir que tot el que va ser s'ha acabat si no ho he entés malament.

P-CFACSBC2V ha dit...

Vas bé. Més concretament, també, quan la perseverança en l'intent no dóna fruits.

Maria Jesús ha dit...

Escrius d'una forma molt directa i entenedora. Em quedo de pedra de com saps captar la intensitat de cada moment. Em quedo amb aquesta frase "El mar també s'adormia en aquella cala"
Felicitats!

P-CFACSBC2V ha dit...

Gràcies, Maria Jesús, pels teus comentaris :-)