Callo i escolto la tremolor d'unes cordes a la teva pell. La melodia es desprèn com un lament embriac de bar de nit que s'enfila fins als terrats més alts del barri antic, on no arriben els gats i la llum és més tènue, agredolça. Calles i badallem plegats en la nit fosca sense lluna, des d'aquell terrat de l'oblit, amb estels terrestres a l'horitzó, ratpenats pertot i menys ràbia al cor. Em sembla endevinar que t'has adormit. El mar també s'adormia aquell dia a la cala. Agost, sí; a la teva pell era tardor i com més endins, més fred tenies. Glaç, tempesta de neu, torb... I el desert tan a prop.
boomp3.com
4 comentaris:
En cada text que llegeixo enmudeixo, una forma de dir que tot el que va ser s'ha acabat si no ho he entés malament.
Vas bé. Més concretament, també, quan la perseverança en l'intent no dóna fruits.
Escrius d'una forma molt directa i entenedora. Em quedo de pedra de com saps captar la intensitat de cada moment. Em quedo amb aquesta frase "El mar també s'adormia en aquella cala"
Felicitats!
Gràcies, Maria Jesús, pels teus comentaris :-)
Publica un comentari a l'entrada