Cent litres de combustible fòssil
per anar cap a l'enlloc robat.
Cent mirades a través dels cossos
per donar llum a la transparència.
Deu nits d'hivern esperant la boira
lluiten contra l'aire sec que talla.
Deu dits en majoria absoluta
aguditzen el sentit del tacte.
Un estrany silenci prop de l'abisme
abans de tancar els ulls al desig.
Un bocí de mar i una veu dolça
mentre es perden, avui, tots els zeros.
6 comentaris:
Silenci trencat,
só de veu coneguda,
es benvinguda.
A vegades els "enllocs" no ens els roben, és que ens els deixem robar... no hi pensem i, de cop, ja no hi són.
A vegades hi ha veus que no hem sentit mai... o sí... i no ho sabem.
Ostres!! Tu vas poder publicar ahir, el dia del caos a Blogger, a les 8:40 del matí?
I quin dia de caos!
Suggerent el poema, molt.
Bona idea, Montse, contestar amb un poema.
Assumpta, bona reflexió. El tenia programat perquè sortís aquell dia (però realment no va sortir a l'hora que diu).
Thank you, Turi.
Gràcies, zel! :-)
Ah, començava a pensar que tenies poders estranys!! :-))
(De fet, sempre ho he pensat una mica, ho confesso... hehe)
Els meus poders no poden contra Blogger… :-D
Publica un comentari a l'entrada