S'obre el sol damunt el capçal del llit,
més enllà d'aquell cotxe groc que es veu
si ara treus el cervell per la finestra.
Migdia encegador, de llum estèril,
ciment dòcil i fals asfalt als carrers:
l'avorriment explota amb un badall.
Es tanca la lluna, lleu quart minvant,
més enllà dels terrats antics del poble
si omples l'ànima de versos i estels.
4 comentaris:
M'agrada molt això de s'obre el sol... es tanca la lluna... és molt maco. I amb l'ànima plena de versos i estels segur que un es sent molt bé...
Ara... una vegada vaig treure el cervell per la finestra i... bé... va passar el que va passar. Millor no ho torno a fer :-)
Em quedo amb la segona estrofa, aquests dies puc dir que em sento així. I sí, a mi també m'agrada això el contrast entre el primer i l'últim vers.
Salutacions!
És una preciosa crònica del teu dia, la que has escrit avui.
Assumpta, què va passar? :-P
Sí, Samuel, jo potser també és la que prefereixo de les tres.
Gràcies, Pilar!
Publica un comentari a l'entrada