La sang i els dies

Aquells dies a les venes

com passats en el present

lliuren al seu rostre absent

exèquies d’unes penes

—i es menja unes magdalenes

per robar gustos d’abans,

per escriure amb altres mans 

la remor de l’existència 

i el destí de la innocència

en íntims bleixos humans.

Inclinats els pins

Inclinats els pins,

acaparen llum

i amb benevolència

ens deixen les ombres.

A tots ens pertany

una causa fosca,

un dia que és nit

—les sis del matí

o les sis del vespre

d'escanyat desembre—,

un fum entre cendres.

Cadascú s'acosta

al batec del pou

per sentir-ne l'eco.

Amb traç científic,

provo de dir "jo"

i em noto a la veu

que em vaig extingint.

Una cadira

Una cadira, sola, veu el món

amb la mirada pausada de qui,

sense cap deler, allarga les hores.

Als seus peus, la Torre de Fontaubella

regenta un paisatge de pedra i seny

i la Mola, impertorbable, s'alça

geganta amb el mestratge de tants segles.

El fred no l'espanta, ni el greu rum-rum

del cotxe que prest baixa de Pradell,

ensumant la natura que floreix

vora els marges i queixala l'asfalt.

A una cadira, sola, no li és nou

l'amor que escalfa les llars de les cases.

Cafè de mar

Cafè intens de parèntesi,
cafè amb gust de platja hivernal,
cafè de pròrroga aromàtica,
cafè de vent, de sol sense dia,
cafè de cor sense sucre,
cafè amb passeig pels núvols,
cafè sense partitura,
cafè, si us plau.

La llum fa llum

La llum fa llum.

El sol i un Nadal que ja ha finit,

el sol i una ombra tènue,

receptiva al fulgor exterior.

La llum gronxa llum.

Els LED inútilment encesos,

els LED lúcidament generosos,

atents a la càlida companyia.

La llum convida llum.

L'aurèola resplendent

del teu amor quan passes.

M'eriça la pell

Passa aire i la porta es tanca de cop

(l'hòstia mastega un silenci buit).

M'eriça la pell, tan ferit de mort

que quan encalmi es fondrà en solitud.

Les parets, de sobte, es fan enrere,

l'espai s'amplia i jo, petit, petit,

sóc un estel posat a l'univers

que va apagant-se sense fer soroll.

Passa aire i xiscla el teu nom, com abans

(el crit de saber que tot és en va).

I si…?

Se't mor una part de la història

ajaguda en un cos estrany.

Se t'esqueixa un testimoni

de felicitat enyorada,

records balsàmics de veus llunyanes.

Se t'engreixa el passat

i el present caduca com un somni.

Se't menja viu el pensament possible:

i si… i si… i si… i si calles

i t'endús la cirereta del pastís?

I si abraces les claus de la vida?

Se t'endú la llàgrima

la veu de l'optimisme.

Infinitud

Infinitud de camí,

la sang és llarga i no saps

on t'espera el gran secret,

quan descobreixes que el món

és sols un engany finit.

Hores llargues, però passen;

pots distreure't amb detalls

i assaborir-los com un film

d'un director fosc de culte.

O pots fer que no veus res

i les hores dissimulen

d'una en una un dia més.

Mai, la vida no s'acaba,

infinitud de desig.

Aquest sol

Reflexos als vidres ferits de vida,

la llum que dóna cos a la foscor

—aquest sol que fa escup a les pupil·les.

Ja desespero coixins de tempesta

i soroll d'una pluja sense gotes.

Una porta de fusta vella empesa

per l'aire marca el vaivé d'un adéu;

llavors, ei, li podria fer una foto

i m'adono que no porto la càmera.

Aquest sol que ara fa em travessa els ossos,

m'escalfa el cor i em fa bullir les venes

—en cada reflex t'hi imagino els ulls.

Aniversari

Avui mateix fas cinc anys,

ara bufes les espelmes

i demanes un desig:

que el paio que escriu al blog

hi passi el drap més sovint,

que la pols es fa compacta

i les teranyines creixen.