L'amor és als fanals del passeig
i al gris feixuc de les llambordes
que, tard o d'hora, seran asfalt.
Asfalt d'abraçades quan hi deixis els peus,
caminant amb l'alè de qui sap segur
on trepitja i on s'acaba el camí.
La pluja és als ulls de qui no mira
i als cors que esperen un pedaç.
Pedaç d'amor que lliura una mà
i estreny fort perquè res no sagni.
L'amor és als ulls de qui ara mira
els fanals del passeig sota la pluja.
Ja ho hem dit tot i les paraules pesen.
Aguanten l'estructura d'una casa
que algú va començar per les finestres.
Calia deixar que hi entrés el sol
i l'aire desventat de la raó.
Calia, potser, no posar-hi envans
i mostrar-nos sempre, amb transparència;
deixar-hi espai per a una llar de foc
i uns llibres ferits per escalfar l'ànima.
Ja ho hem dit tot i els records esgarrifen.
Apareix una tristor no volguda,
presa per una brisa venjativa
que deixem entrar, ai, per la finestra.
