Ha pedregat de nit
i ha caigut un meteorit.
El cràter ens perfora les idees
com quan som en un sot estúpid,
sigui matí, sigui migdia.
I el sol, que, ploraner,
ens crema les neurones,
no s'acaba la tarda
i haurem de llençar-la al rebuig.
Encara ens queda el vespre
per fer broma de tot plegat
i riure i viure i escriure
i anar a dormir i posar els caps als coixins.
Ha pedregat de nit.
No hi ha bressols
a les clavegueres de l'amor.
Per això he pujat al carrer
cercant consol o una mà estesa
que trobaré en un indret
conegut amb escreix,
dibuixat amb la mà plàcida
de la paciència.
No hi ha bressols
als antípodes de l'amor,
només llunyania, distància.
Per això m'he acostat a tu
una altra vegada.
Les arrels del tacte fan poesia
quan, tendres, em ressegeixen el braç
i m'arriben pausadament al coll:
un sonet de paraules no inventades
i ara unes línies de rima lliure.
Després m'exploraran els pèls del pit
i la novel·la que encara no he escrit
se m'apareixerà sencera als ulls,
per capítols, entre quatre somriures.
El teu tacte crea mons paral·lels
en un lloc real d'obres de teatre,
comèdies a la punta del dit
i un esquitx tràgic quan tanques la porta.
