Una cadira, sola, veu el món
amb la mirada pausada de qui,
sense cap deler, allarga les hores.
Als seus peus, la Torre de Fontaubella
regenta un paisatge de pedra i seny
i la Mola, impertorbable, s'alça
geganta amb el mestratge de tants segles.
El fred no l'espanta, ni el greu rum-rum
del cotxe que prest baixa de Pradell,
ensumant la natura que floreix
vora els marges i queixala l'asfalt.
A una cadira, sola, no li és nou
l'amor que escalfa les llars de les cases.
