Cadira al riu (177è Joc Literari)

El Jesús M. Tibau, al seu blog, ens convida un altre més a desenvolupar les nostres habilitats creatives amb la proposta d'un text basat en la imatge de sota i que no contingui la lletra e (cosa que em pensava que era difícil, però a l'hora de fer-ho he vist que encara ho era més!).

Algú va tirar la cadira al riu, amb ràbia. No hi havia llocs millors on tirar-la? No, al riu, on anava a parar tota andròmina inútil, antiga.

Confinada a l’aigua, s’adormia la trista i antiga cadira on l’àvia passava cada tarda acaronant un gat; fins i tot, àvia i gat, junts, van trobar la mort i s’hi van lliurar amb calma, com qui no vol la cosa, com un pas cap a la infinitud. Amb tot, la dona aguantà noranta abrils viscuts com un triomf; “un cant a la vida”, van dir, i l’animaló comptava divuit anys d’afalacs.

Un vint-i-nou d’agost, matí calorós com pocs, algú va trobar la cadira al riu.

164è Joc Literari

Torna a arribar la proposta literària de tipus creatiu del Jesús M. Tibau, aquesta vegada relacionada amb aquesta imatge:

Foto: Vicent Pellicer

La van trobar sola, a la muntanya,

mirada còmplice i perduda

com un reflex perenne del meu jo.

Amb pas sigil·lós i suau,

va anar cap a ells, cercant, tal vegada,

un esquitx d'amor, solidaritat,

l'escalfor de l'amic que no abandona.

Qui gosa enfrontar-se al caçador?

147è Joc Literari

A hores d'ara em sembla que ja no cal fer presentacions, però si voleu saber de què va aquest joc literari, aneu aquí.

Foto: Jesús M. Tibau

Aquesta claror no és meva.

Ara m'enlluernen

i, palplantat,

acumulo pols.

Només acumulo pols.

Sóc un fanal vell, diuen.

Vull deixar ben clar que,

si tot això m'hagués passat

en un altre temps,

m'hauria volgut fondre.

Versant una sortida digna

L'incansable Jesús M. Tibau proposa un nou joc, basat en el títol del seu darrer recull de contes, que és també el títol d'un blog seu i d'una cançó de Jesús Fusté.

Una tovallola, dues sandàlies,

les mans, els peus, la força, el coratge:

una sortida digna a l'horitzó.

Però abans, l'eclipsi d'un pensament,

la visió d'un paradís immens

que acarona la sorra i el secret,

la banda sonora de la bellesa.

Jaqueta. Passejada. Petó (143è Joc Literari)

Al cap de tants anys, entrar en aquell cau, abans llar, era com tornar a la infantesa. Encara hi havia la nevera, la primera nevera del poble, i, vora seu, una jaqueta lila de l’àvia. Massa records eixuts. Abans de prendre cap decisió, vaig decidir fer una passejada solitària pels carrers costeruts del poble, i va ser allí, a la font del carrer que mena a la plaça, on em va sobrevenir aquell petó traïdor. No podia tornar-hi. El Saab m’esperava amb la capota plegada.

Bases del joc.

Zoològic (138è Joc Literari)

Arriba, com cada mes, el joc literari de tipus creatiu que promou el Jesús M. Tibau des del seu blog. I aquesta és la meva proposta:

L'home, amb molta traça, fa un elefant de sorra, la mínima part d'un zoològic de platja, allunyat temporalment dels zoològics d'estiu, plens de tovalloles, para-sols i cremes solars. L'home, que viu sol en una caseta arran de mar, ha anat a la sorra tan bon punt el sol començava a cridar. Sabia el lloc exacte on volia perpetrar la seva obra, i ningú no podia arribar-hi abans que ell. Tranquil·litat total i dos homes amb llurs gossos (l'un és dàlmata i l’altre és fox-terrier, els gossos, vull dir). Tranquil·litat total i concentració. Tranquil·litat total i dues dones d’edat avançada surten a passejar l’artritis. És a punt de fer una obra mestra.

Novembre [133è Joc Literari]

Ja arriba puntual la nova proposta de joc literari creatiu de la mà de Jesús M. Tibau. Aquesta vegada cal fer un poema sobre la tardor, i he pensat presentar-hi aquest que acabo de fer, en forma de tanka:

Per colors càlids

i petites promeses,

avui ramblejo.

He vist perdre's les fulles…

i un fred viu s'allibera.

Animeu-vos a participar-hi!

Descans (121è Joc Literari)

Arriba de nou una proposta de tipus creatiu dels jocs literaris de Jesús M. Tibau. Aquesta vegada es basa en la imatge següent:

(S’aixeca el teló. Un petaner borni i un caniche conversen vora una casa senyorial del segle XVI amb un alt valor històric que uns promotors han tirat a terra per fer-hi un bloc de pisos funcional i fred.)

Caniche (sorprès): Una altra vegada m’han tornat a prendre el lloc de repòs!

Petaner: On? No veig ningú…

Caniche (histèric): Allà dalt de les escales! No veus una cua i quatre potes? És un… sí, home, un d’aquells que diuen que tenen set vides!

Petaner: I què en fan, de set, si una ja és prou llarga…?

Caniche (rabiüt): Descansar, fan! Tu espera’t aquí; li’n diré quatre de fresques, a aquest sapastre!

(El caniche i el que descansava s’enfronten, rodolen per les escales, continuen carrer avall sense deixar de cridar i moren atropellats per una excavadora. El petaner, cansat d’esperar, se’n va a meditar al lloc de repòs del caniche. S’abaixa el teló.)

Andròmines (per al 116è Joc Literari)

Una vegada més, arriba el nou joc literari de tipus creatiu que promou el Jesús M. Tibau. Aquesta vegada, basat en unes imatges de Montse Argerich.

La bola del món que et van portar els Reis quan tenies set anys, la nina que li van portar els Reis a ta germana quan tenia cinc anys (i tu set, i en vas fer més cas tu que ella), el rellotge de la padrina (al cel sia)… Andròmines habituals de les golfes d’una casa (ca la padrina, en dieu) que cau a trossos i ningú no ha tingut esma d’arreglar. L’olor de resclosit d’unes estances massa poc ventilades ho embriaga tot i et vénen ganes de plorar. Caldria aturar la màquina del temps i fer-la retrocedir, potser, trenta anys. Mentre hi penses, la teulada et cau a sobre i interromp qualsevol intent de canvi. Ara ja ets una andròmina més de les golfes.

Aquell trasto vetust (113è Joc Literari)

Tornem-hi amb una nova proposta de joc literari del Jesús M. Tibau. Aquest és una mica especial, perquè les regles especifiquen que no es pot utilitzar la lletra i.

Després de dues setmanes, aquell trasto vetust carregat de verdures encara pasturava arran de la vorera de davant de casa. Les verdures encara conservaven l’encant de quan les van arrencar, malgrat que durant tot aquest temps cap gat vell no va acostar-se a comprovar que tot estava en ordre; tampoc no va ploure gens. Se’m va ocórrer de trucar als urbans, però aquella estampa davant dels ulls em transportava als temps de joventut, la joventut desfeta per la guerra.

La imatge no és meva.

Una mosca (108è Joc Literari)

Aquest dimecres arribava a les pantalles (de l'ordinador), des del bloc del Jesús M. Tibau, una nova edició dels jocs literaris. Ara es tracta de fer un relat basat en aquesta foto:

I aquí ve el relat:

“Els sentiments també es trenquen”, em va dir amb un posat seriós, entre trista i decebuda, com si hagués vist la llum. Jo volia contestar-li que això de fer dissabte un dijous no va bé, que és avançar-se als esdeveniments, però ella hauria pensat que, com sempre, buscava una sortida fàcil als problemes seriosos. Bah, tan sols era una figura comprada a París (ella no volia una altra Torre Eiffel i sempre li havia fet gràcia comprar un Quixot fora d’Espanya).

Una mosca volava per la llum, entestada a trencar cinquanta-sis segons de silenci incòmode.

“Això amb una mica de cola s’enganxa”, vaig dir.

Ocells (104è Joc Literari)

Dibuix d'Ignasi Blanch

Sense vertigen, i sentint-se una mica trapezista, la Clàudia surt a fora amb l'arribada del bon temps i, sempre que vol llegir, s'enfila a l'arbre. El contacte amb l'aire fa reviure cada lletra i les històries cobren vida. A la Clàudia, però, li agrada sobretot la poesia, i els poemes dalt de l'arbre comencen a emprendre el vol, adés vestits de rossinyols, adés vestits de corbs. Tots tornen als fulls en blanc just abans de tancar el llibre i ningú no s'explica aquest fenomen. Li han dit, despectivament, que té molts pardals al cap i que val més un ocell a la mà que cent a volar. Ella, com si sentís ploure. I plou.

Cliqueu aquí si voleu més informació sobre aquest joc literari, que, com sempre, organitza Jesús M. Tibau

Col·laboració 100è Joc Literari

El blog Tens un racó dalt del món arriba avui al 100è Joc Literari. Cent, eh! Per celebrar-ho, em plau col·laborar amb el text següent:

L'home vell ens ho havia anunciat, esdentegat, xuclant-se els llavis. Són vint-i-dos quilòmetres de carretera estreta, sempre costa amunt, enmig del boscam feréstec, va dir l'home obès de pell eixuta aclucant els ullons. Vaig posar la primera. Amanda silenciosa. Així que el camí llarg, probablement interminable que en els seus llavis s'allargava més i més a còpia de repetir l'explicació tantes i tantes vegades

Es tracta del fragment inicial d’un llibre en concret que heu d’endevinar. Per tal de facilitar-vos la feina, us regalo tres pistes:

1a: El nom de l'autor/a s'amaga sota aquest anagrama:

LA TARDA S'OBRE GRIS

2a: Una imatge una mica misteriosa:

3a: El llibre no és nou. Publicat per primera vegada el 1980 en una editorial barcelonina amb nom de noia.

Trobareu les instruccions per participar en aquest joc a Tens un racó dalt del món. Sobretot, no poseu la solució al meu bloc.

Podreu obtenir punts per al sorteig mensual que, en aquest cas, és un lot de llibres de Cossetània Edicions, i qui encerti més fragments inicials aconseguirà, a més, i sense sortejos, un dels llibres de Tibau dedicat.

SOLUCIÓ: Robert Saladrigas, Pel camí ral del nord

Fora els complexos (99è Joc Literari)

Com cada mes, un joc literari de tipus creatiu, aquesta vegada inspirat en aquesta imatge:

Fora els complexos. Sí, avui començaré la meva revolució personal: sortiré a l'exterior amb un nas de pallasso. I, si cal, no me'l trauré ni per dormir, no fos cas que la xafardera del tercer tercera em veiés. Perquè, no sé si us hi heu fixat, però últimament m'espia amb més assiduïtat. Deu ser que això que ja no li surtin els macarrons bons la trasbalsa. I com que la seva galeria dóna davant de la meva cuina… Sí, ho reconec, se’m va escapar: ella cada setmana em feia una carmanyola amb els seus macarrons de la iaia, però és que ara ja no tenen gust de res, i ja no hi posa llonganissa! La crisi, sí, sí… A partir d’ara, fora els complexos. Ja li ho ensenyaré jo, com s’han de fer! Amb nas de pallasso, és clar!

Sense límits (95è Joc Literari)

De la mà del Jesús, arriba una nova edició dels Jocs Literaris, aquesta setmana de tipus creatiu.

L'escultor ha enllestit la seva obra. Pensa que li ha quedat força bé, més i tot que les anteriors, però això no ho dirà el dia de la inauguració de l'exposició perquè pensa que quedaria un xic pedant. O potser sí; com a artista amb futur que creu que és, convé assenyalar una trajectòria ascendent. Si ell no ven el seu producte, ningú no ho farà per ell; això ja li ho van advertir abans d’autoanomenar-se artista. Això sí, quan li preguntin si l'obra ha estat inspirada en algú real, no els dirà que s'ha basat en la seva amant, a qui ha esquarterat sense compassió per servir de model exacte per a la peça final.

De traditione (86è Joc Literari)

… I de nou arriba un Joc Literari de tipus creatiu. Aquesta vegada el Jesús M. Tibau proposa que ens basem en aquesta foto per crear un text:


Era tradició, deien. Un costum arrelat a la família. La gràcia hauria estat veure la cara dels propietaris quan es trobaven aquell espectacle, però, és clar, una de les normes d'aquell protocol no escrit era tornar a casa com si res; això sí, amb les maletes més buides però amb un bagatge més ric. "Quina ximpleria", pensaven els coneguts quan els explicaven la principal anècdota del viatge. "Ves, com si no hi hagués pobrets que no poden comprar-ne…", es compadia interiorment una senyora solidària. Uns cosins feien coincidir sempre les vacances amb l'època de rebaixes (entre el final de les primeres i l'inici de les segones, si podien afinar-ho), perquè, ves per on, deixar la roba estesa als llocs on feien estada no era una tradició gaire econòmica.

82è Joc Literari

Un dimecres més, Jesús M. Tibau proposa des del seu bloc un joc literari. Aquesta setmana és de creació i aquí podeu veure'n les bases. Aquesta setmana toca fer un diàleg, basat en aquesta imatge extreta del bloc Nuesa Literària.

Foto: Helènic Glauc

I el diàleg diu:

—Pst! Ei, tu!
—Què?
—Ho has vist? Un home amb un quimono blau reparteix roses blanques mentre fa arts marcials.
—Bah, això no és res. Mira, a l'altra banda de la plaça un estol de capellans amb sotana fa un tres de vuit amb folre.
—No és un tres de vuit, és un tres de nou!
—Ah, perdoneu, no recordava que cada divendres, sens falta, oi?, vós aneu als assajos dels Cigonyers…
—Aficionat…
[…]
—Pst! Ei, tu!
—Què?
—Aquell paio de barba blanca, jaqueta de pana marró i un Tetra Brik a la mà no és el que ens va voler apedregar l'altre dia?
—Qui? Aquell que s'abraça al fanal? Mmm… Deixa'm acostar-m'hi… Ara vinc!
—Què? És ell?
—Mmm… Sííí… Preparem l'artilleria?
—Som-hi!

77è Joc Literari

Imatge extreta de La Garrofa de Mont-roig

Com cada setmana, el Jesús M. Tibau acaba de publicar un nou Joc Literari. Aquí podeu veure en què consisteix. Així, la meva proposta és:

Ja em veieu, cada dia més vell i arrugat, encara he de fer servei per pagar el lloguer d'aquest senyal. Els propietaris, ja sabeu com són, volen que marxi perquè així construiran un senyal nou amb el preu del lloguer actual. Però a mi no em faran fora així com així, que conec un vianant advocat que cada dia passa pel meu costat i hem començat a fer tractes! Tothom se’l mira de reüll quan s’atura al meu costat per posar-me al corrent de la situació.

Ja em veieu, em falta una part de la cama esquerra, però encara m'atenc com puc sense necessitat de bastó. Els nens que travessen el carrer ja m’han perdut el respecte i m’han guixat les parets amb… amb Tipp-Ex? Si pogués sortir de casa, creieu que arreglaria el món!

La Perfecta

Aquesta setmana el joc literari que proposa el Jesús M. Tibau és de tipus creatiu. Seguint les regles del joc, m'ha sortit aquest text. Divertit? No ho sé, però jo m'ho he passat bé fent-lo:


La Perfecta de ca l'Esguerrat passa per davant de la refotuda cofurna que té el gendre al "bulevard" (un carrer estretet que fa pudor de porc). Pobret gendre, el cap de la nau on treballava el va despatxar (s'encantava, s'encantava… És ben bé un tanoca!). La Perfecta, doncs, s'atura per observar l'aparador descarat on s'exposen unes extravagants putetes despreocupades del tot a cent que es foten del pas (el pes) dels anys de la pobra Perfecta.