Passa aire i la porta es tanca de cop
(l'hòstia mastega un silenci buit).
M'eriça la pell, tan ferit de mort
que quan encalmi es fondrà en solitud.
Les parets, de sobte, es fan enrere,
l'espai s'amplia i jo, petit, petit,
sóc un estel posat a l'univers
que va apagant-se sense fer soroll.
Passa aire i xiscla el teu nom, com abans
(el crit de saber que tot és en va).
