Amb l'escala dels somnis

Hi pujaria amb l'escala dels somnis.

En baixaria amb un paracaigudes.

Secret natural

A la barana dels teus dits

Tot i que en aquest concurs, organitzat pel Jesús M. Tibau, s'hi pot participar fins al 15 de juny, no tinc ganes d'esperar més i deixo aquí la meva proposta.

Emprens un vol ple de parèntesis,

signes d'interrogació,

oxigen, maduixes amb nata.

Aparentment sol, faré veure

que et saludo de terra estant

perquè no saps que volo amb tu,

a la barana dels teus dits.

(Tema musical suggerit pels del PiT)

La gent normal

(i la versió original)

Cal·ligrafies

Ja no hi som.

Hem anat a recollir fruits,

beneficis, cal·ligrafies

i ha tornat cadascú al seu món

de ritmes descompassats,

de veus ajupides,

de murs en silenci.

Ja no hi som.

Qui plegarà les cireres de terra?

Una mosca (108è Joc Literari)

Aquest dimecres arribava a les pantalles (de l'ordinador), des del bloc del Jesús M. Tibau, una nova edició dels jocs literaris. Ara es tracta de fer un relat basat en aquesta foto:

I aquí ve el relat:

“Els sentiments també es trenquen”, em va dir amb un posat seriós, entre trista i decebuda, com si hagués vist la llum. Jo volia contestar-li que això de fer dissabte un dijous no va bé, que és avançar-se als esdeveniments, però ella hauria pensat que, com sempre, buscava una sortida fàcil als problemes seriosos. Bah, tan sols era una figura comprada a París (ella no volia una altra Torre Eiffel i sempre li havia fet gràcia comprar un Quixot fora d’Espanya).

Una mosca volava per la llum, entestada a trencar cinquanta-sis segons de silenci incòmode.

“Això amb una mica de cola s’enganxa”, vaig dir.

Tristesse

He abraçat el paladar d'uns ulls tristos

(amb gust d'ones properes a la costa).

D'una absència de felicitat,

d'una posta de sol rere les fàbriques,

d'això em parlen les notes d'un piano

que desfiguren la claror dels núvols

d'un paisatge gris (tanmateix, paisatge).

He abraçat, deia, la puresa escrita

sense ploma; por de deixar constància

de la misèria que serva el llavi,

de l'omnipresència de les ombres.

Abraça'm, potser, jugant a somriure.

Carretera estreta

Dos anys!

Com corre el rellotge! Semblava que fos ahir que iniciava l'aventura blocaire i ja han passat dos anys. Enguany no se m'ha acudit una manera millor de celebrar-ho que crear un altre bloc, Terra de núvols, que no parlarà necessàriament del temps, sinó que estarà dedicat en exclusiva a haikus i tankes propis, alternadament; els haikus arribaran els diumenges, i els dijous, paella, vull dir les tankes.

Una olivera en pau

M'encanta com diu aquestes paraules…