Algú va tirar la cadira al riu, amb ràbia. No hi havia llocs millors on tirar-la? No, al riu, on anava a parar tota andròmina inútil, antiga.
Confinada a l’aigua, s’adormia la trista i antiga cadira on l’àvia passava cada tarda acaronant un gat; fins i tot, àvia i gat, junts, van trobar la mort i s’hi van lliurar amb calma, com qui no vol la cosa, com un pas cap a la infinitud. Amb tot, la dona aguantà noranta abrils viscuts com un triomf; “un cant a la vida”, van dir, i l’animaló comptava divuit anys d’afalacs.
Un vint-i-nou d’agost, matí calorós com pocs, algú va trobar la cadira al riu.
Desorbitat, he fet
estada al teu escull.
Nits fondes passejaven
la boira en els dominis
d'un tot inconscient.
Som la clau d'un miratge,
la porta de l'oasi
trencat en el desert,
on la vida s'esmuny
trasmudada en silenci.
La tardor fa un poema.
Ingravidesa. Soroll de mar.
Sense rimes, sense síl·labes,
l'essència nua de la natura.
Sense verbs, l'acció en pausa…
i l'arrel quadrada d'un pensament.
Torna a arribar la proposta literària de tipus creatiu del Jesús M. Tibau, aquesta vegada relacionada amb aquesta imatge:
La van trobar sola, a la muntanya,
mirada còmplice i perduda
com un reflex perenne del meu jo.
Amb pas sigil·lós i suau,
va anar cap a ells, cercant, tal vegada,
un esquitx d'amor, solidaritat,
l'escalfor de l'amic que no abandona.
Qui gosa enfrontar-se al caçador?
Si et tingués als braços,
ja no veuria florir els jardins
ni encendre’s els llums del carrer
abans que expiri la flama.
No trobaria la sal
als batuts de xocolata
ni la dolçor abrupta
al pòsit del cafè.
Ara sols condueixo
encalçant-te la claror.
Obrirem les gàbies del neguit,
llençarem els petons de gel
a la brasa incorrupta del foc més pur
i volarem sense ales ni destí,
on ens porti el temps.
Vull anar a la platja,
només m'hi espero jo.
Potser em cremaran els peus
quan em lliuri a la sorra,
però el mar té sirenes
que delmaran la queixa.
El mar és la cura
de totes les coses
—fins podria morir allí mateix
i no adonar-me'n,
ser un miratge
als ulls dels altres.
Vull anar a la platja,
només m'hi espero jo.
Neveres que ja no rutllen
ara són armaris de disseny.
Lentament,
aquella picor de nostàlgia
esdevé agradable amb el pas de les hores.
El passat, un mirall glaçat:
mirall, de transparència;
glaçat, de distància.
El passat és una nevera.
