L'home, amb molta traça, fa un elefant de sorra, la mínima part d'un zoològic de platja, allunyat temporalment dels zoològics d'estiu, plens de tovalloles, para-sols i cremes solars. L'home, que viu sol en una caseta arran de mar, ha anat a la sorra tan bon punt el sol començava a cridar. Sabia el lloc exacte on volia perpetrar la seva obra, i ningú no podia arribar-hi abans que ell. Tranquil·litat total i dos homes amb llurs gossos (l'un és dàlmata i l’altre és fox-terrier, els gossos, vull dir). Tranquil·litat total i concentració. Tranquil·litat total i dues dones d’edat avançada surten a passejar l’artritis. És a punt de fer una obra mestra.
Una veritat irreal, un somni descosit, un escut transparent, un raig de sol adormit, una deessa vagabunda, un escrit sense paraules, unes tisores que uneixen, una taca d'òxid en una camisa a punt d'estrenar, una galta receptiva…
un amor impossible?
No em queden primaveres al disc dur
i vós veniu amb grans dosis d'hiverns.
La pluja, engruna fina que inspira;
xucleu un sol dèbil i atieu focs
i mandres, i presons sota les mantes.
Per sort, em queda el mar de tant en tant.
Et vas fondre en un pou de llum, i és que, malgrat la foscor, lluïes dèbil un somriure clàssic. El vent rebufa al vidre per deixar-me un testimoni acústic de tu, una veu que emmetzini la por i em reveli que encara hi ets. I jo, al capdavall, et recordo.
(El text ha sorgit espontàniament en escoltar aquesta obra mestra.)
Tenyits de gris els anhels,
no m'espanta la tardor.
Un gelat es desfà a la boca
i compto hores i núvols.
L'amor s'estanca dins el llac pla
—sobtoses quietuds en rèplica,
com un singlot estudiat…
I un gos miola a l'horitzó.
Per fi, sota els porxos,
m'encisen l'ombra
i un regust d'intimitat.
Més delimitades les mides,
la raó de l'existència
m'és propera i juraria
que, tancant els ulls,
pots aparèixer.
De vegades no comprenc els senyals de la via
que algú emet silencionsament, com un neguit fora d'hora.
De vegades no comprenc els senyals de la vida.
Desendollats els dits, perdo la gramàtica del contacte || El gel es fon i em bec els teus sentiments a glopets, assaborint cada moviment teu de cella, de llavis, de cervell || Avui podria ser al paradís si els peus, ancorats, fessin un impuls inusual cap a l'espai exterior || Avui et donaria les gràcies si existissis.
(S’aixeca el teló. Un petaner borni i un caniche conversen vora una casa senyorial del segle XVI amb un alt valor històric que uns promotors han tirat a terra per fer-hi un bloc de pisos funcional i fred.)
Caniche (sorprès): Una altra vegada m’han tornat a prendre el lloc de repòs!
Petaner: On? No veig ningú…
Caniche (histèric): Allà dalt de les escales! No veus una cua i quatre potes? És un… sí, home, un d’aquells que diuen que tenen set vides!
Petaner: I què en fan, de set, si una ja és prou llarga…?
Caniche (rabiüt): Descansar, fan! Tu espera’t aquí; li’n diré quatre de fresques, a aquest sapastre!
(El caniche i el que descansava s’enfronten, rodolen per les escales, continuen carrer avall sense deixar de cridar i moren atropellats per una excavadora. El petaner, cansat d’esperar, se’n va a meditar al lloc de repòs del caniche. S’abaixa el teló.)
Una creu, un precipici,
tot pot ser dolç aquesta tarda
amb un gelat, un granissat
o certa companyia.
Retalls d'ombres i diaris
posaran els peus a terra;
un somriure a la retina
lliurarà el cos a l'ànima.
I un dimarts serà diumenge.
M'agradaria tornar al paradís
que he anat oblidant sense saber com.
La memòria, breu, encara en serva
pinzellades abstractes sense filtre.
La memòria, tendra autobiògrafa,
repassa les línies de les mans
en un intent d'obrar fidel als fets.
Però no pot. Es limita a guardar
la fusta per reconfortar l'hivern.
Emprens un vol ple de parèntesis,
signes d'interrogació,
oxigen, maduixes amb nata.
Aparentment sol, faré veure
que et saludo de terra estant
perquè no saps que volo amb tu,
a la barana dels teus dits.
(Tema musical suggerit pels del PiT)
