2n convit estiuenc

Vaig engrescant-me amb els convits estiuencs que ens proposa el Francesc Mompó al seu blog (la foto és extreta d'allí).

L'aigua fa camí.

Assaig d'adéu

L'adéu és un truc a la porta,

clivelles a la pell,

retalls de nit apilats

a l'aigüera… per rentar.

L'adéu pot ser entrar sense trucar,

posar dia i hora a l'imprevist,

saber-se jutge de petits delictes.

Però l'adéu, de vegades,

no gosa trencar el silenci.

Alegria

Recompto moments

i perdo el compte

dels estels que han brillat.

La nit estén l'horitzó

i traça impecable

la corba de la felicitat.

I el dia (ah, el dia!)

prepara sol i núvols

per a una recepta perfecta.

Recompto estels

i perdo el compte

dels moments que han brillat.

Convit estiuenc

Seguint el convit estiuenc del bloc Uendos, Greixets i Maremortes, basat en aquesta imatge, us deixo el meu haiku:

Beses la sorra

empesa per les ones.

On tens la carta?

La finestra

si alço la vista

encara et veig a la finestra

jocs d'hivern

fragments perduts

cors en llista d'espera

maletes plenes de buidor

si abaixo els ulls

no sé trobar la porta

Filferro

Amb el filferro faria figures | Les figures tindrien preguntes | Les preguntes voldrien respostes |

Les respostes, a la fi, les tindria aquella dona mig boja dels cabells de filferro.

Les fulles fan d'ocell

Avui el vent farà d'ales

perquè puguis fer d'ocell.

Treball

L'insecte no té temps de desfullar la margarida. L'insecte ha de dedicar cada mil·lèsima de segon a sobreviure.

Repòs

Fins i tot l'insecte a l'estiu cerca el repòs, a recer del sol, damunt d'una fulla fresca.

Andròmines (per al 116è Joc Literari)

Una vegada més, arriba el nou joc literari de tipus creatiu que promou el Jesús M. Tibau. Aquesta vegada, basat en unes imatges de Montse Argerich.

La bola del món que et van portar els Reis quan tenies set anys, la nina que li van portar els Reis a ta germana quan tenia cinc anys (i tu set, i en vas fer més cas tu que ella), el rellotge de la padrina (al cel sia)… Andròmines habituals de les golfes d’una casa (ca la padrina, en dieu) que cau a trossos i ningú no ha tingut esma d’arreglar. L’olor de resclosit d’unes estances massa poc ventilades ho embriaga tot i et vénen ganes de plorar. Caldria aturar la màquina del temps i fer-la retrocedir, potser, trenta anys. Mentre hi penses, la teulada et cau a sobre i interromp qualsevol intent de canvi. Ara ja ets una andròmina més de les golfes.