Torna a arribar la proposta literària de tipus creatiu del Jesús M. Tibau, aquesta vegada relacionada amb aquesta imatge:
La van trobar sola, a la muntanya,
mirada còmplice i perduda
com un reflex perenne del meu jo.
Amb pas sigil·lós i suau,
va anar cap a ells, cercant, tal vegada,
un esquitx d'amor, solidaritat,
l'escalfor de l'amic que no abandona.
Qui gosa enfrontar-se al caçador?
Si et tingués als braços,
ja no veuria florir els jardins
ni encendre’s els llums del carrer
abans que expiri la flama.
No trobaria la sal
als batuts de xocolata
ni la dolçor abrupta
al pòsit del cafè.
Ara sols condueixo
encalçant-te la claror.
Obrirem les gàbies del neguit,
llençarem els petons de gel
a la brasa incorrupta del foc més pur
i volarem sense ales ni destí,
on ens porti el temps.
Vull anar a la platja,
només m'hi espero jo.
Potser em cremaran els peus
quan em lliuri a la sorra,
però el mar té sirenes
que delmaran la queixa.
El mar és la cura
de totes les coses
—fins podria morir allí mateix
i no adonar-me'n,
ser un miratge
als ulls dels altres.
Vull anar a la platja,
només m'hi espero jo.
