Això podria ser
un final de tempesta,
un escrit al diari
o un segrest de diumenge.
Allò podria ser
una branca d'un arbre,
una muntanya russa
o una abraçada curta.
Això i allò pot ser
l'impossible en 3D,
l'univers sense comes
o el que tu em diguis que és.
Enmig de la vegetació, plantada com un bolet, una cadira té nom de cervesa. De dia és una ànima solitaria, no trobareu mai ningú que hi vulgui seure; potser un animal la va desemparar massa a la vista d'altres animals. Però de nit, sota la lluna i mils d'estels, hi reposa la saviesa.
Algú va tirar la cadira al riu, amb ràbia. No hi havia llocs millors on tirar-la? No, al riu, on anava a parar tota andròmina inútil, antiga.
Confinada a l’aigua, s’adormia la trista i antiga cadira on l’àvia passava cada tarda acaronant un gat; fins i tot, àvia i gat, junts, van trobar la mort i s’hi van lliurar amb calma, com qui no vol la cosa, com un pas cap a la infinitud. Amb tot, la dona aguantà noranta abrils viscuts com un triomf; “un cant a la vida”, van dir, i l’animaló comptava divuit anys d’afalacs.
Un vint-i-nou d’agost, matí calorós com pocs, algú va trobar la cadira al riu.
