De cada tarda que no corre el vers
en podria fer lliçons de sopor,
assegut en un balancí davant
el mur monòton aixecat pel tedi.
De cada vespre que no et sento els dits
el temps en podria escurçar les hores,
amb poquets minuts n'hi hauria prou
perquè els estels sortissin a ballar.
De cada nit que no es gronxen els somnis
en podria oblidar les fonts perdudes,
ajagut a un llit que bressola el nord
errant dins la brúixola del secret.
Això podria ser
un final de tempesta,
un escrit al diari
o un segrest de diumenge.
Allò podria ser
una branca d'un arbre,
una muntanya russa
o una abraçada curta.
Això i allò pot ser
l'impossible en 3D,
l'univers sense comes
o el que tu em diguis que és.
Enmig de la vegetació, plantada com un bolet, una cadira té nom de cervesa. De dia és una ànima solitaria, no trobareu mai ningú que hi vulgui seure; potser un animal la va desemparar massa a la vista d'altres animals. Però de nit, sota la lluna i mils d'estels, hi reposa la saviesa.
Algú va tirar la cadira al riu, amb ràbia. No hi havia llocs millors on tirar-la? No, al riu, on anava a parar tota andròmina inútil, antiga.
Confinada a l’aigua, s’adormia la trista i antiga cadira on l’àvia passava cada tarda acaronant un gat; fins i tot, àvia i gat, junts, van trobar la mort i s’hi van lliurar amb calma, com qui no vol la cosa, com un pas cap a la infinitud. Amb tot, la dona aguantà noranta abrils viscuts com un triomf; “un cant a la vida”, van dir, i l’animaló comptava divuit anys d’afalacs.
Un vint-i-nou d’agost, matí calorós com pocs, algú va trobar la cadira al riu.
