D'acord

El riu s'endú

tot allò que no he tingut,

i no hi posa pena, no;

senzillament, s'ho emporta.

Doncs podria nedar

i guardar la roba,

però fa tants anys que ho sé

que m'hi ofegaria.

(Poseu-hi, ara,

melodia burlesca d'acordió.)

De paper

Aquesta serà la meva tomba…

Després dels punts suspensius,
un cop de geni travessarà l'infinit,
que és de paper i s'estripa amb facilitat.
I, si encara em queden vides
—com els videojocs que te'n donen tres—,
cridaré: "per què no ho vaig fer?!"

Encara puc

Comptant els mesos que falten

perquè el cor sigui una pedra,

encara puc dir-te en vers

allò que em commou en prosa;

encara puc posar preu

als estels que fan el cel;

encara puc adormir-me

i no créixer sota els somnis;

encara puc adonar-me

que no he viscut amb prou ganes.

Passa un cotxe i m'atropella.

Em tranquil·litza

Em tranquil·litza

que vegis la posta a l'horitzó

i l'ombra d'un so que penetra

en els núvols dèbils del capvespre.

Em tranquil·litza

que percebis un riu

on hi ha un oceà…

i no et mullis.

Mishima - Neix el món dintre l'ull

S'obre el sol

S'obre el sol damunt el capçal del llit,

més enllà d'aquell cotxe groc que es veu

si ara treus el cervell per la finestra.

Migdia encegador, de llum estèril,

ciment dòcil i fals asfalt als carrers:

l'avorriment explota amb un badall.

Es tanca la lluna, lleu quart minvant,

més enllà dels terrats antics del poble

si omples l'ànima de versos i estels.

Natura fosca

No pateixis si es fa fosc,

tan sols és l'ombra dels pins

que vénen a refrescar-te

udolant brisa marina.

No reneguis si t'envolten

els matolls arran de terra,

que ja cuiten a abraçar-te

—i a omplir-te d'esgarrinxades.

No et precipitis encara

i abans posa el peu a l'aigua,

que un mar fred, calculador,

et corgelarà els sentits.

Pànic, pau

El pànic als ulls,

la pols als camins

i el mar a un racó

profund del cervell.

La pau als mugrons,

la sort als meus dits

i la terra, plana,

sota els nostres culs.

Cent, deu, un

Cent litres de combustible fòssil

per anar cap a l'enlloc robat.

Cent mirades a través dels cossos

per donar llum a la transparència.

Deu nits d'hivern esperant la boira

lluiten contra l'aire sec que talla.

Deu dits en majoria absoluta

aguditzen el sentit del tacte.

Un estrany silenci prop de l'abisme

abans de tancar els ulls al desig.

Un bocí de mar i una veu dolça

mentre es perden, avui, tots els zeros.

Caragol, closca

A pas de caragol,

els dies asfixien

l'aire net dels polígons,

i el cel transita gris

quan l'astre rei s'esmuny

a l'hora del cafè.

Els dies, dins la closca,

s'avesen al silenci

o al murmuri uniforme

de quatre pensaments;

retorn al mateix punt,

la vida en espiral.

Avui, ahir

Avui eixut prop dels troncs.

L'ombra dels pins és l'oasi

que tremola sota el vent

—dibuix brusc d'alè i sentits.

Ahir fresc prop del record.

Encara balla un somriure

a les boques de qui estimo

—i aquelles cançons trobades.