M'escric.
M'escric a la sang
i les paraules se'm barregen
quan arriben al cor
i, a la fi, se'm dilueixen.
Res del que volia dir
ja no té sentit.
M'escric.
M'escric a les dents
i cada vegada que mastego
es confonen els mots
i me'ls empasso.
Tot el que volia dir
esdevé mala digestió.
Pesa la nit i es gronxa
amb un somriure esquerp.
Unes hores i el dia
farà com qui neix, dèbil,
amb extrema arrogància
i ginebra a la sang.
A la una, mig dia
haurà mort, fulminat,
pel dolç verí del temps.
La tarda, carronyaire,
escurarà les restes
d'un sol de carn tan dura
que costa rosegar-la.
Vindrà rogenc el vespre,
sedegós de foscor,
i posarà paranys
al qui observa, furtiu,
l'amor vestit de negre.
Un altre jorn al sac
i jo no hauré fet res.
Malgrat l'evidència, no he volgut
veure en el lent repòs de les parets
un reflex del meu jo, ras i adormit,
que clivella les tenebres de l'ànima.
Al carrer, els tolls m'acullen la cara,
un retrat que no puc dissimular.
Hi passo el peu pel damunt i m'esquitxo
la sabata amb el líquid de la queixa.
Ulls en la fosca, de gat o persona,
m'observen el pas, ara decidit,
cap a un racó bell que els botxins del temps
no han escrutat. Ah, imperfecció!
No puc desar les ales
mentre aixequis el vol,
ni esperar-te assegut
al pedrís de la plaça.
No puc ferir l'escorça
d'un pi blanc i gravar-hi
unes inicials
si encara no et sé el nom.
No puc veure't al llac,
reflectit com la Lluna,
sols ombra indefinida
que s'acosta a la riba.
No puc, gest i desig,
morir sense tastar-te.
L'home solitari fa la mirada
muda. Mar i cel entren als sentits
i ja no hi cap res més. L'home reposa,
cec de somnis —així dansa l'estàtua—
damunt la roca petjada pel temps.
El sol, al cim del món, inassolible,
sentencia el migdia, que cau mort
perquè neixi una tarda rovellada.
I l'home vola cap a l'horitzó,
embriagat de llum i ple de joia,
amb les ales llevades del destí.
Stop all the clocks, cut off the telephone,
prevent the dog from barking with a juicy bone,
silence the pianos and with muffled drum
bring out the coffin, let the mourners come.
Let aeroplanes circle moaning overhead
scribbling on the sky the message He Is Dead,
put crepe bows round the white necks of the public doves,
let the traffic policemen wear black cotton gloves.
He was my North, my South, my East and West,
my working week and my Sunday rest,
my noon, my midnight, my talk, my song;
I thought that love would last forever: I was wrong.
The stars are not wanted now: put out every one;
pack up the moon and dismantle the sun;
pour away the ocean and sweep up the wood.
for nothing now can ever come to any good.
W. H. Auden (1936)
PAREU TOTS ELS RELLOTGES
Pareu tots els rellotges, desconnecteu tots els telèfons,
doneu al gos, perquè no bordi, l’os més suculent,
silencieu els pianos, i amb timbals amortits
emporteu-vos el fèretre, i que entrin els amics.
Que els avions gemeguin fent cercles dalt del cel
escrivint-hi el missatge: el meu amic ha mort;
poseu senyals de dol al coll blanc dels coloms,
i que els guardes es posin els guants negres de cotó.
Per mi, ell era el nord, el sud, l’est i l’oest,
el treball setmanal i el descans de diumenge,
migdia i mitjanit, paraules i cançons.
Jo em creia que l’amor podia durar sempre: anava errat.
No vull estrelles, ara; feu-me negra la nit,
enretireu la lluna, desarboreu el sol,
buideu el mar, desforesteu els boscos,
perquè ja res pot dur-me res de bo.
Poema inclòs a Auden, W. H: Vint-i-set poemes. Barcelona: Quaderns Crema, 1995 (traducció de Salvador Oliva).
L'amor és als fanals del passeig
i al gris feixuc de les llambordes
que, tard o d'hora, seran asfalt.
Asfalt d'abraçades quan hi deixis els peus,
caminant amb l'alè de qui sap segur
on trepitja i on s'acaba el camí.
La pluja és als ulls de qui no mira
i als cors que esperen un pedaç.
Pedaç d'amor que lliura una mà
i estreny fort perquè res no sagni.
L'amor és als ulls de qui ara mira
els fanals del passeig sota la pluja.
Ja ho hem dit tot i les paraules pesen.
Aguanten l'estructura d'una casa
que algú va començar per les finestres.
Calia deixar que hi entrés el sol
i l'aire desventat de la raó.
Calia, potser, no posar-hi envans
i mostrar-nos sempre, amb transparència;
deixar-hi espai per a una llar de foc
i uns llibres ferits per escalfar l'ànima.
Ja ho hem dit tot i els records esgarrifen.
Apareix una tristor no volguda,
presa per una brisa venjativa
que deixem entrar, ai, per la finestra.
