Els camins de la nit

Circulàvem a vuitanta

pels camins de la nit.

La boira perforava els sentits

i tot semblava proper.

No calia mirar més enllà

ni fer eixugar les veritats;

potser aquell tel humit

ens protegia del clam cec

que enverina la maldat.

Potser, al capdavall,

érem on havíem de ser.

Mishima - Guspira, estel o carícia

Coloms

Carretera

Abans que s'acabi l'any, carretera.

L'hivern escup un desig de passat

que cau suaument a terra, estèril

—el passat no torna, no ha tornat mai—.

En sortir del poble, mans al volant,

la carretera et diu: "Posa la D

del teu nou automòbil automàtic",

i enfiles, present enllà, el camí

de l'inconegut darrere la corba.

Sanjosex - No cal que miris enrere

Finals

Es desfà el dia

amb el vi a la boca

i augures finals

de trajecte a l'estació.

Cruix el terra

amb el pes de la mort;

fa dies que ha nascut

i encara és una estranya.

A fora, però, la nit

sempre es vesteix de fosc

en espera del moment

que la fi ateny la vida.

Les gotes al vidre

Em plau rosegar la teva absència

i visitar el plany dels teus tacons

per l'Street View. M'ha semblat veure't

en un cafè del centre, o ran de platja,

o rere uns vidres mullats per la pluja

d'aquest temps tan indecís. Em plau

regirar la bústia d'entrada

i rellegir els teus missatges

entre cafè i tallat. Les gotes

al vidre et dibuixen la veu.

Cadira al riu (177è Joc Literari)

El Jesús M. Tibau, al seu blog, ens convida un altre més a desenvolupar les nostres habilitats creatives amb la proposta d'un text basat en la imatge de sota i que no contingui la lletra e (cosa que em pensava que era difícil, però a l'hora de fer-ho he vist que encara ho era més!).

Algú va tirar la cadira al riu, amb ràbia. No hi havia llocs millors on tirar-la? No, al riu, on anava a parar tota andròmina inútil, antiga.

Confinada a l’aigua, s’adormia la trista i antiga cadira on l’àvia passava cada tarda acaronant un gat; fins i tot, àvia i gat, junts, van trobar la mort i s’hi van lliurar amb calma, com qui no vol la cosa, com un pas cap a la infinitud. Amb tot, la dona aguantà noranta abrils viscuts com un triomf; “un cant a la vida”, van dir, i l’animaló comptava divuit anys d’afalacs.

Un vint-i-nou d’agost, matí calorós com pocs, algú va trobar la cadira al riu.

Esquelles

Refugiats en el so de les esquelles, no hem sentit entrar el destí vestit de dona. Els seus tacons s'allunyen cap a l'àtic dels somnis; hi fa una breu estada i puja les tres escales que donen al terrat, cobert d'estels —és de nit. Encara ressonen les esquelles, i les ambulàncies.

Rius de fang

Va tronar aquella tarda de Sant Martí

i els colors es van confondre

amb la grisor del plom,

amb el neguit del cel encès.

Els rius de fang

s'enduien els colors

cap al mar.

L'horitzó era el paradís

dels objectes perduts.

Mazoni - Cap al mar

Nit i desordre

Hi ha sol, hi ha pluja

en aquest demà crepuscular.

Com avui,

com en el temps dels castells de sorra

—que ara són castells de cartes.

Si moc un dit, es farà de nit.

Maria Rodés - Desorden

Tardor

Desorbitat, he fet

estada al teu escull.

Nits fondes passejaven

la boira en els dominis

d'un tot inconscient.

Som la clau d'un miratge,

la porta de l'oasi

trencat en el desert,

on la vida s'esmuny

trasmudada en silenci.

La tardor fa un poema.

u_mä - Nocturn n. 1