Ha pedregat de nit
i ha caigut un meteorit.
El cràter ens perfora les idees
com quan som en un sot estúpid,
sigui matí, sigui migdia.
I el sol, que, ploraner,
ens crema les neurones,
no s'acaba la tarda
i haurem de llençar-la al rebuig.
Encara ens queda el vespre
per fer broma de tot plegat
i riure i viure i escriure
i anar a dormir i posar els caps als coixins.
Ha pedregat de nit.
No hi ha bressols
a les clavegueres de l'amor.
Per això he pujat al carrer
cercant consol o una mà estesa
que trobaré en un indret
conegut amb escreix,
dibuixat amb la mà plàcida
de la paciència.
No hi ha bressols
als antípodes de l'amor,
només llunyania, distància.
Per això m'he acostat a tu
una altra vegada.
Les arrels del tacte fan poesia
quan, tendres, em ressegeixen el braç
i m'arriben pausadament al coll:
un sonet de paraules no inventades
i ara unes línies de rima lliure.
Després m'exploraran els pèls del pit
i la novel·la que encara no he escrit
se m'apareixerà sencera als ulls,
per capítols, entre quatre somriures.
El teu tacte crea mons paral·lels
en un lloc real d'obres de teatre,
comèdies a la punta del dit
i un esquitx tràgic quan tanques la porta.
Comptant els mesos que falten
perquè el cor sigui una pedra,
encara puc dir-te en vers
allò que em commou en prosa;
encara puc posar preu
als estels que fan el cel;
encara puc adormir-me
i no créixer sota els somnis;
encara puc adonar-me
que no he viscut amb prou ganes.
Passa un cotxe i m'atropella.
Em tranquil·litza
que vegis la posta a l'horitzó
i l'ombra d'un so que penetra
en els núvols dèbils del capvespre.
Em tranquil·litza
que percebis un riu
on hi ha un oceà…
i no et mullis.
Mishima - Neix el món dintre l'ull
S'obre el sol damunt el capçal del llit,
més enllà d'aquell cotxe groc que es veu
si ara treus el cervell per la finestra.
Migdia encegador, de llum estèril,
ciment dòcil i fals asfalt als carrers:
l'avorriment explota amb un badall.
Es tanca la lluna, lleu quart minvant,
més enllà dels terrats antics del poble
si omples l'ànima de versos i estels.
No pateixis si es fa fosc,
tan sols és l'ombra dels pins
que vénen a refrescar-te
udolant brisa marina.
No reneguis si t'envolten
els matolls arran de terra,
que ja cuiten a abraçar-te
—i a omplir-te d'esgarrinxades.
No et precipitis encara
i abans posa el peu a l'aigua,
que un mar fred, calculador,
et corgelarà els sentits.
El pànic als ulls,
la pols als camins
i el mar a un racó
profund del cervell.
La pau als mugrons,
la sort als meus dits
i la terra, plana,
sota els nostres culs.
