Se't mor una part de la història
ajaguda en un cos estrany.
Se t'esqueixa un testimoni
de felicitat enyorada,
records balsàmics de veus llunyanes.
Se t'engreixa el passat
i el present caduca com un somni.
Se't menja viu el pensament possible:
i si… i si… i si… i si calles
i t'endús la cirereta del pastís?
I si abraces les claus de la vida?
Se t'endú la llàgrima
la veu de l'optimisme.
3 comentaris:
Abraça fort les claus de la vida i no deixis que cap llàgrima s'emporti la veu de l'optimisme... al menys que no ho faci per sempre...
El truc està en compartir la cirereta :-))
Ostres, vinc de casa de la Gerònima i també parla de "la cirereta del pastís".... és una casualitat feliç o una coincidència feliç?
Sigui com sigui, felicitats pel poema, com sempre, un punt tristet que m'encanta.... et deixo un petó i dir-te que t'he enviat un correu, per si t'entra a la brossa directament :)
Hola Nitu,
Si la valoració d'un poema fos sobre 10 aquests seria un 11. Un sentiment que he tingut, darrerament, ja ho saps, ha estat aquesta sensació: "Se t'engreixa el passat i el present caduca com un somni". Felicitats!!!
GS
Publica un comentari a l'entrada