Aquells dies a les venes
com passats en el present
lliuren al seu rostre absent
exèquies d’unes penes
—i es menja unes magdalenes
per robar gustos d’abans,
per escriure amb altres mans
la remor de l’existència
i el destí de la innocència
en íntims bleixos humans.
7 comentaris:
Quina agradable sorpresa clicar un enllaç al teu blog de la meva barra lateral després de tant de temps.
I a més trobar-hi un poema amb rima consonant... ;-D
M'alegro de llegir-te. :-)
Gràcies, McAbeu! Després de tres anys ja tocava. El poema segueix l'estructura de la dècima.
La remor de l'existència és veure el teu nom actualitzat al lector de feeds! Quina agradable sorpresa.
Gràcies, XeXu! :-)
Ostres, tu!! Mira que no miro mai la meva barra lateral i just ara m'ha donat per fer-ho i et trobo actualitzat!
Segueixes escrivint tan bé com sempre :-))
Les magdalenes, molt proustianes hehehe (quina gana m'has fet venir!)
Gràcies, McAbeu, gràcies XeXu...
Gràcies, Assumpta... sí, mira, com va? bé... i tal...
:-D
Ostres, Assumpta, perdona! Es nota que fa temps que no hi entro.
Gràcies, Assumpta! Les magdalenes bé? ;-)
Publica un comentari a l'entrada