Dos anys!

Com corre el rellotge! Semblava que fos ahir que iniciava l'aventura blocaire i ja han passat dos anys. Enguany no se m'ha acudit una manera millor de celebrar-ho que crear un altre bloc, Terra de núvols, que no parlarà necessàriament del temps, sinó que estarà dedicat en exclusiva a haikus i tankes propis, alternadament; els haikus arribaran els diumenges, i els dijous, paella, vull dir les tankes.

Una olivera en pau

M'encanta com diu aquestes paraules…

Somiers

Vídeo d'Enric Xicoy i Comas

Tenc un celo, tu ja saps, a sa ferida,

tenc es cor molt aferrat amb pegamento,

tenc ets somnis arrumbats a la deriva,

tenc sa moto i tenc es sidecar de velcro.

Tenc un arbre que se deixa pujar es moixos,

i una vida que no deixa fer-se “undos”;

buguenvíl·lies i eucaliptus, naps i cocos,

i una dona reflexiona i no du rulos.

I escriurem una cançó en es quatre vents,

jo que tenc molt ben posat s’observatori,

i sa lletra mos dirà que ets somiers

són tridimensionals i aleatoris.

Lletra: Joan Miquel Oliver

Rosa d'abril (l'amor s'hi posa)

I

És el dia de la rosa

i m'ha sorprès sol, sol, solet.

No sé on ets. Vine'm a veure.

Sé que et dius Elisabet.

II

Ning! M'he fet amb una rosa.

Nang! Tronada tradició!

Però, en fi, he d'entregar-la

i t'ha tocat ser el meu amor.

III

Per poder entregar la rosa

he fet memòria dels meus flirts.

Fins a cent! Toqui a qui toqui,

i a tu t'ha tocat el 100.

IV

Entre els dits et tinc, la rosa.

Vam ser al llit un temps molt curt,

però ets francesa, ho juraria.

Sols tinc tres records de tu.

V

Tres colors, i ara, una rosa:

color blau d'alguns petons,

color blanc de bufetades,

i el color roig del rancor.

VI

No et mereixes tu la rosa,

princeseta del meu cor,

però ets el flirt cent de ma vida

i aquest cop has tingut sort.

VII

Llençaré enlaire la rosa

per si el vent te la vol dur.

Lisa? Bet? No, elis, elis!

Ja mai més pensaré en tu.

Lletra i música: Pau Riba

Lluny

Penja d'un fil

Ocells (104è Joc Literari)

Dibuix d'Ignasi Blanch

Sense vertigen, i sentint-se una mica trapezista, la Clàudia surt a fora amb l'arribada del bon temps i, sempre que vol llegir, s'enfila a l'arbre. El contacte amb l'aire fa reviure cada lletra i les històries cobren vida. A la Clàudia, però, li agrada sobretot la poesia, i els poemes dalt de l'arbre comencen a emprendre el vol, adés vestits de rossinyols, adés vestits de corbs. Tots tornen als fulls en blanc just abans de tancar el llibre i ningú no s'explica aquest fenomen. Li han dit, despectivament, que té molts pardals al cap i que val més un ocell a la mà que cent a volar. Ella, com si sentís ploure. I plou.

Cliqueu aquí si voleu més informació sobre aquest joc literari, que, com sempre, organitza Jesús M. Tibau

Ampolla

Volia descobrir dins l'ampolla

el missatge que hi ha en totes les coses.

Auxili? Ofec?

… sopluig?

Porcions

El cercle