20 de gen. 2009

Un ànec


5 comentaris:

Assumpta ha dit...

Com t'envejo de ser al cel, en plè vol, a gran distància, sobre tots nosaltres...
Els segons cauen al pou, i els minuts, i les hores i els dies...
a vegades tot cau al pou.

Assumpta ha dit...

Ahir vaig fer un escrit d'aquells que no m'atreveixo a penjar al meu blog i, entre altres coses, deia "... i sortiria volant, sense caure, amb magnífic equilibri, passant per sobre de turons i rius, travessant núvols... " ho he anat a buscar perquè el teu text m'hi ha fet pensar...

Anònim ha dit...

Preciós eh, la foto i el text sempre tant quadrat :)

JJMiracle ha dit...

Assumpta, ja m'agradaria ser en ple vol; bé, no, que els avions em fan una mica de respecte. Però volar en la imaginació sí que puc. :-) Va, podries publicar aquest relat, no?

Cesc, que em faràs sentir alemany! (Per allò dels caps quadrats.) L'ànec, com podeu comprovar, és el toc absurd del text. La resta, ser lluny dels que ens importen (encara que de vegades els tinguem a un pas) i la noció de la pèrdua de temps.

Assumpta ha dit...

Publicar-lo? Noooooo jajaja em moro de vergonya :-))
No era un relat, eren uns pensaments, no massa alegres, la veritat... :-)